Si considerem que la corrupció és a l’ADN dels pobles, hauríem d’assumir-la com una fatalitat inevitable o refiar-nos d’una improbable mutació genètica. Les tesis que ens avocaven a una condemna col·lectiva gairebé inapel·lable són avui, afortunadament, en recessió. La literatura científica vincula la corrupció a la debilitat de les institucions i a escletxes en el sistema d’integritat. En contextos febles, les oportunitats per a les conductes abusives es multipliquen i la ciutadania les integra a contracor, amb una barreja de resignació apresa i d’indignació latent.
El nom de la cimera, referit a aquestes “temptacions” del propi sistema o a causes estructurals és, per tant, molt encertat. Les institucions solen, en el millor dels casos, extremar les precaucions pel que fa a la despesa. Però la societat civil —especialment quan es mobilitza al voltant dels temes que afecten el bé comú— albira amb més claredat que l’exercici desviat del poder no és produeix només en la despesa i ingressos ni s’ha d’afrontar, només, enfortint els controls. Les places per proveir un lloc de treball públic que ja estan “donades”, les enteses prèvies per excloure competidors en una licitació pública o per rebre una subvenció, comptant amb el favor del polític de torn, també són manifestacions d’un fenomen més subtil que “posar la mà a la caixa”.
L’acte del dia 8 de juliol va ser molt útil per constatar com de clarivident és la mirada quan és coral i no individual: observatoris i plataformes ciutadanes, col·legis professionals, associacions i sindicats. No entro al detall de la cita per no deixar-me ningú. Totes les visions són útils, especialment perquè doten de transversalitat i pluralitat l’organització de la ciutadania contra la corrupció; fins fa pocs anys encara focalitzada en sectors com l’urbanisme, escrutat pels moviments ecologistes del territori. El potencial d’aquesta visió polièdrica creix quan a la mateixa taula s’hi asseuen els grups polítics i s’hi incorpora la veu especialitzada dels organismes de control. Per l’Oficina Antifrau és un honor contribuir-hi.
Qualsevol abús de la posició pública ha de ser considerat corrupció quan persegueix un benefici privat, sigui actual o diferit; per a un mateix o per a tercers -la família de sang, la “de carnet”, o una amistat malentesa-; econòmica -la més clàssica- o d’altra naturalesa. Oportunitat i necessitat són realitats que no sempre es conjuguen prou bé. En aquest sentit, la II Cimera va fer un bon recordatori: la lluita contra la corrupció és una qüestió de prioritats.
La virtut de la deliberació és la confluència, no la imposició. Una lògica que ni és matemàtica ni circula de dalt a baix sinó que és sumatòria i irradia en totes les direccions. Aquest és, sens dubte, un dels valors afegits d’aquest punt de trobada que prové del pacte social i es presenta com una aliança per repensar entre tots les regles del joc. No ha de sorprendre, per tant, que bona part dels acords no siguin nous de trinca. Encaixen, fins i tot literalment, amb recomanacions de l’Oficina Antifrau i de la resta d’òrgans de control. Val a dir que el propi Parlament, en comissions d’investigació i estudi ,un mirall i una lupa de la nostra realitat, ha anat aprovant resolucions amb un recorregut més curt del què voldríem. Sent conscients que hi ha reformes legals que requereixen consensos complexos, com és el cas de la llei electoral o la que ha d’assegurar la separació entre el nivell polític i el tècnic, necessària per una administració despolititzada i professional, les considerem indefugibles. En aquest sentit, la pressió social, exercida amb fermesa i rigor, actua com un esperó de les reformes alentides.
Entre els acords de la II Cimera n’hi ha de molt benvinguts, ja que reforcen el paper i els instruments de què disposen les institucions de control i fomenten l’abordatge col·laboratiu amb les plataformes ciutadanes. Antifrau assumeix una enorme responsabilitat derivada d’alguns acords que resulten de l’impuls ciutadà. Com a canal extern, en exercici de les funcions que la llei vigent li atorga. Però també amb un gran potencial per protegir les persones alertadores, en línia amb la Directiva europea per oferir tutela suficient a qui informa d’infraccions que coneix en el seu exercici professional; per supervisar com es gestionen els conflictes d’interès o per assessorar i acompanyar en la posada en marxa de mecanismes de prevenció.
Els canvis culturals són sempre més lents que els canvis legals. L’educació és, en aquest sentit, cabdal per elevar el nivell d’exigència ètica i el rebuig cap a les conductes insolidàries i la lògica clientelar. Identificar la corrupció i aturar els processos de normalització en les institucions ateny, en primer lloc, a qui les regenta; però també al teixit social. La corrupció no només lesiona l’economia o degrada la política, sinó que minva el capital social i la confiança entre les persones. És, en últim terme, una via d’aigua de l’estat de dret. És per això que hi insistim i perseverem: és una qüestió prioritària. L’aigua, com la confiança, és en els temps que corren un bé preciós i escàs.
