El món ja fa dies que ens mostra senyals de canvi. Canvis associats a les noves tecnologies i a les xarxes socials, canvis associats al clima i als cada cop més freqüents fenòmens extrems que assoten el nostre planeta. Però canvis també polítics, que queden ben exemplificats en les eleccions europees del cap de setmana passat. Si per una banda els darrers anys han estat caracteritzar per l’auge dels moviments feministes i de l’empoderament de les dones, en paral·lel—i de manera notòriament interrelacionada—aquests també han estat els anys de més creixement dels partits d’extrema dreta arreu d’Europa. Unes formacions que, essent pràcticament anecdòtiques fa poc més de dues dècades, van aconseguir imposar-se diumenge passat a països com Itàlia, França i Àustria, i que cada cop tindran més incidència en determinar el futur de la UE.
En el cas de l’estat espanyol, l’extrema dreta ha obtingut representació mitjançant no només Vox sinó també a través d’una nova formació com Se Acabó la Fiesta (SALF), amb un cap de llista sorgit directament de les xarxes socials i amb un discurs molt enfocat a la joventut i a la corrupció, que ha obtingut fins a 3 eurodiputas. En total, el 14,2% dels votants a Espanya han dona suport a una formació d’extrema dreta.
L’auge de l’extrema dreta va íntimament lligat amb un procés més de fons que a la ciència política portem observant des de fa poc més de 5 anys. En efecte, des d’aproximadament el 2019 s’ha començat a identificar un moviment conservador dels joves —i especialment, entre els nois— en diversos països d’Europa, del món desenvolupat, però també en països en vies de desenvolupament. L’informe “La nova divisió ideològica de gènere 2024” del Centre d’Estudis d’Opinió i l’estudi “Un malestar creixent: Enquesta sobre la participació política de la joventut a Catalunya” de l’Escola Guillem Agulló (Òmnium Cultural) ens mostren com, a casa nostra, els nois joves són cada cop menys catalanistes (i més espanyolistes), són els més de dretes, els més escèptics sobre el canvi climàtic, els menys favorables a pagar impostos, els menys feministes, i els que perceben l’amenaça de l’extrema dreta com a menys rellevant1.
En aquest article doncs ens volem preguntar si el canvi actitudinal —més conservadors— i de comportament —més de vot a l’extrema dreta— que hi ha hagut en el darrer lustre a Catalunya ha afectat també les actituds en relació a la corrupció. De fet, el vot eminentment jove d’una formació com SALF, molt centrada en la corrupció, ens podria fer pensar que també en aquest àmbit podria estar ocorrent-hi algun canvi. Els joves s’estan tornant més sensibles respecte la corrupció? O, per contra, el moviment conservador fa virar les seves preocupacions cap a altres aspectes més individualistes i per tant li donaran menys importància? Hi ha diferències entre homes i dones?
Per respondre aquestes preguntes emprarem dades d’enquestes provinents de diverses fonts i de diversos moments en el temps. Al llarg de totes les anàlisis dividirem la societat entre les persones “joves” (de 18 a 29 anys) i la resta (30 i més anys) —per facilitar-ne la classificació les categoritzarem com a “adultes”— i, seguint la línia argumental del que hem apuntat fins ara, també entre homes i dones.
Comencem per fixar-nos amb l’històric d’enquestes de l’Oficina Antifrau (anys 2010 a 2018). Utilitzem la pregunta: “Actualment vostè considera que a Catalunya hi ha molta, bastanta, poca o gens corrupció”, amb 4 possibles categories de resposta que hem recodificat de manera que vagin de 0 (Gens de corrupció) a 1 (Molta corrupció). A la figura 1 veiem com, per grups d’edat, històricament els joves sembla com si tenien una major percepció d’existència de corrupció (tot i que en cap cas les diferències eren estadísticament significatives). Per sexe, en canvi, veiem clarament com les dones sempre han percebut més existència de corrupció que els homes —i, en aquest cas, les diferències sí que són estadísticament significatives.
En qualsevol cas, les dades prèvies a la pandèmia no semblen mostrar-nos patrons progressivament diferenciant entre joves i adults ni entre homes i dones: de manera bastant constant, i sempre amb matisos, les diferències es mantenen constants al llarg dels anys.
Figura 1. Percepció de corrupció a Catalunya, per grups d’edat, 2010-2018
Font: Baròmetres de l’Oficina Antifrau de Catalunya, 2010-2022
Que no s’observi però cap canvi actitudinal (i de comportament) prèvia a la pandèmia no ens hauria de sorprendre en excés. Recordem que el canvi actitudinal entre els (nois) joves començar a ocórrer a partir del 2019 i només s’ha fet àmpliament evident recentment.
Així doncs a continuació el que farem serà explorar dades més recents. En concret, emprarem el primer Baròmetre d’Opinió Pública (BOP) de CEO de 2024, en el que es pregunta als individus sobre el seu grau d’acord amb dues preguntes: “fins a quin punt creu que està estesa la corrupció entre els polítics com, per exemple, acceptar suborns?” i “fins a quin punt creu que està estesa la corrupció entre la ciutadania com, per exemple, pagar en negre o no pagar l’IVA?”. Hem recodificat les 4 possibles categories de resposta de manera que ara van de 0 (totalment en desacord) a 1 (totalment d’acord).
Les dades de la figura 2 ens mostren, en primer lloc, com la percepció de corrupció a Catalunya és molt elevada: entre 0,7 i 0,8 (sobre 1). Si ens fixem en la percepció de la corrupció de polítics i de ciutadans, veiem clarament com és entre els primers on es percep més existència de corrupció.
Per sexe, de nou, veiem com les dones tenen major tendència a percebre l’existència de corrupció (sobretot entre els polítics), mentre que per grups d’edat observem clarament que homes joves i adults, per una banda, i dones joves i adultes, per l’altra, avaluen de manera molt similar la corrupció entre polítics —el patró en l’avaluació de la corrupció entre ciutadans sembla més complicat de sistematitzar.
Figura 2. Percepció de corrupció entre polítics i ciutadans per grups d’edat, 2024
Font: 1r BOP de CEO de 2024
Finalment ens volem preguntar si el tema de la corrupció pot tenir importància al moment de decidir el vot o no, en funció de l’edat. Per això emprem de nou dades del CEO. En concret el 3r BOP del 2023, corresponent a l’enquesta prèvia a els eleccions al Congrés dels Diputats de juliol de 2023, i l’”Enquesta sobre context polític a Catalunya de 2021”, previ a les eleccions del Parlament de Catalunya de febrer d’aquell any. En ambdós casos es planteja la mateixa pregunta: “A l’hora de decidir el seu vot en aquestes eleccions generals / al parlament de Catalunya (o decidir votar o no votar) va tenir vostè en compte els següents temes de discussió política? Les propostes de cada partit per donar resposta a la corrupció política”. De nou, la resposta va de 0 (totalment en desacord) a 1 (totalment d’acord).
Els resultats ens mostren un considerable grau d’acord amb la idea que la gent té la corrupció al cap al moment de votar, especialment pel que fa a les eleccions al Parlament de Catalunya entre els joves. Segurament el moment polític —sortint d’una pandèmia que va afectar en sobremesura a joves— explica en major mesura aquestes diferències que no pas canvis actitudinals en tant poc espai de temps. De fet, en les eleccions de fa un any al Congrés dels Diputats no hi observem cap canvi substancial. Per sexe, les dones joves tenen més en compte la corrupció que les dones adultes, diferències que no s’observen entre els homes (joves i adults avaluen gairebé igual la corrupció).
Figura 3. Corrupció i decisió de vot
Font: 3r BOP de CEO de 2023 i Enquesta sobre context polític a Catalunya de 2021 del CEO
Aquestes dades ens mostren que, almenys per les darreres eleccions al Congrés, joves i adults consideren, si fa no fa, per igual la corrupció com a un fenomen rellevant al moment de votar. Ara bé, a partir d’una pregunta d’enquesta com aquesta podem arribar a saber fins a quin punt la gent té en compte la corrupció al moment de votar?
Hi ha tres explicacions que fan difícil poder creure aquesta resposta amb totes les seves repercussions. En primer lloc, perquè quan a la població se’ls demana sobre corrupció i, més específicament, si la tenen en compte al moment de votar, hi ha incentius per afirmar que sí que es té en compte, el que tècnicament coneixem com a “desitjabilitat social”. El valor mitjà d’aquesta pregunta, doncs, de ben segur que està sobredimensionat. En segon lloc, i més important, perquè quan parlem de corrupció les persones sempre l’avaluen amb les seves pròpies ulleres ideològiques. I què vol dir això? Doncs que —per diferents processos psicològics que s’emmarquen en la voluntat de reduir la dissonància cognitiva entre la realitat i les creences—, els individus sempre tendiran a menysprear les acusacions de corrupció que afecten el seu partit preferit. Finalment, el consum selectiu de mitjans farà que l’accés a les denúncies de corrupció estigui mediat per l’exposició de l’individu al cas. I com que les persones acostumen a consumir informació per la via de mitjans afins políticament, aquesta informació arribarà més difícilment i, quan ho faci, passarà pel sedàs d’un relat més benvolent. En resum, fins i tot quan s’afirma en una pregunta d’enquesta que es té en compte la corrupció al moment de votar, aquest és un procés molt més complex i que passa tant per filtres de resposta, d’exposició i d’interpretació.
Per concloure, en aquest article hem pogut veure que, en el que es refereix a la percepció de la corrupció i la consideració d’aquesta en la decisió de vot, no hi ha hagut en els darrers anys canvis substancials en la societat catalana. En efecte, les diferències més grans continuen observant-se en qüestió de sexe —les dones perceben més corrupció i la tenen més en ment quan voten—, mentre que les antigues diferències per grups d’edat (els joves percebien més corrupció) semblen ara haver-se dissipat. Amb tot, relacionar aquests canvis amb moviments més de fons actitudinals i de comportament entre els joves seria, al nostre, excedir-nos en les interpretacions del que les dades ens poden dir. El temps, en qualsevol cas, dirà.
1I si el lector desitja aprofundir en el tema més enllà del nostre país, aquest reportatge del The Economist en fa un bon retrat.
