La COVID-19 i la carrera frenètica per aturar els seus efectes devastadors a nivell mundial ha suposat un repte per la indústria farmacèutica, que en temps rècord ha desenvolupat vacunes efectives contra el virus. Alhora, la immensa demanda de dosis i les limitades capacitats de producció i distribució també han obligat a les administracions públiques dels diferents països a establir criteris de priorització en l’accés a la vacuna entre els diferents grups de població i factors de risc, criteris que han generat un fort debat.
A tot això cal afegir-hi la desconfiança ciutadana davant unes vacunes de les quals s’ha informat potser poc i malament, difonent informacions que no ajudaven a creure-hi, fent córrer l’amenaça de l’obligatorietat a vacunar-se, el futurible “passaport immunològic”, etc. Per acabar-ho d’adobar, hem vist actituds insolidàries d’alguns que, saltant-se les “regles del joc” en benefici propi, s’aprofiten de la seva situació de privilegi social o polític per passar al davant de la cua.
Amb tot plegat, des de la bioètica s’interpel·len valors essencials com el principi de justícia i solidaritat, l’exercici de l’autonomia personal, la transparència i fins i tot la maleficència. Val la pena analitzar-ho i compartir-ho en aquestes breus reflexions.
El primer que voldria clarificar, per donar tranquil·litat a la ciutadania, són els elements que han motivat poder tenir les vacunes en temps breu, a diferència d’altres vacunes o fàrmacs que tarden anys en assolir-se. En recerca biomèdica són claus tres factors: els recursos invertits, la disponibilitat de voluntaris sans per prestar-se als assaigs clínics i la tècnica emprada. En el cas de les vacunes contra la COVID, atès l’altíssim interès a nivell mundial en accelerar aquesta recerca, gràcies a la tècnica emprada pels viròlegs i la solidaritat dels milers de voluntaris que s’han ofert, s’han donat els tres factors i s’han pogut escurçar terminis com mai abans havia succeït. Tot i aquesta rapidesa, cal dir que tots els passos realitzats en la recerca, la posterior validació de resultats i l’aprovació per les agències reguladores prèvia a la distribució i administració, han respectat tots els criteris ètics exigibles en recerca amb subjectes humans. Altra qüestió és que encara hi ha moltes incògnites sobre aquest virus i el seu comportament i volatilitat, i per tant desconeixem alguns efectes de la vacuna perquè cal temps d’aplicació i observació: el nivell de la immunitat que proporciona, el temps de durabilitat de la immunitat, els possibles efectes adversos a més llarg termini, etc. I això genera incertesa i dificultat en la presa de decisions, però no hem de tenir recels de com s’han aconseguit aquestes vacunes des del punt de vista ètic.
Qüestions diferents són els recels que ha generat l'opacitat dels contractes amb les farmacèutiques, els problemes per l’incompliment de contracte en la distribució de les dosis o les compres massives de vacunes per part d’Europa i els països desenvolupats, en perjudici dels països més pobres, que la rebran probablement els últims i amb més dificultats per efectuar la vacunació degut a la manca d’infraestructures. Malauradament, un exemple més de les diferències entre rics i pobres, nord i sud, i per tant de la manca de justícia social, que no permet un accés equitatiu a tota la població mundial.
Un altre element que ha jugat un paper important en tot això és el de la voluntarietat o obligatorietat de la vacuna. Aquest debat va ser present especialment en els inicis de la campanya de vacunació, quan les enquestes ciutadanes donaven un percentatge molt alt de persones que s’hi negaven o tenia dubtes. A dia d’avui, amb el pla vacunal més avançat i verificant que els col·lectius de gent gran i professionals sanitaris ja vacunats no han experimentat efectes negatius i que s’ha reduït força la incidència del virus, sembla que ja hi ha un canvi de tendència i major acceptació ciutadana. Amb tot, encara alguns territoris ho discuteixen, com per exemple la Comunitat de Galícia que ha aprovat per llei l’obligatorietat de vacunar-se sota l’amenaça de sancions de milers d’euros. En aquesta qüestió posem a la balança el principi d’autonomia personal –el dret de la persona a acceptar o no la vacuna, igual que qualsevol altre tractament mèdic-, versus el bé comú o la salut de la col·lectivitat que en termes de salut pública és el que volem protegir. Però segurament el mecanisme no és l’amenaça de sancions ni la imposició per llei sinó generar confiança en la ciutadania, fer una bona comunicació i pedagogia del benefici i necessitat de la vacuna per protegir-nos a tots, apel·lant a la solidaritat, valor essencial d’una societat i que durant els mesos més durs de pandèmia ja s’ha mostrat abastament.
Lligat a aquest punt, val la pena fer esment al debat més recent com és la proposta europea de crear una mena de passaport immunològic que permeti una major mobilitat de les persones entre països, afavorint així la recuperació de sectors econòmics com el turisme i altres. Això implicaria que les persones que han rebut les dues dosis de la vacuna, tindrien “llum verda”, mentre que la resta de població continuaria sotmesa a restriccions. Aquesta mesura seria èticament reprovable essencialment per dos raons: una més científico-mèdica, i és que el fet d’estar vacunat, amb la informació de la qual disposem, no assegura ni garanteix que la persona no pot ser transmissora del virus. Potser ella no emmalaltirà però el pot transmetre... aleshores, què hi guanyem?? L’altre argument ètic és que implicaria una doble discriminació, positiva per aquells que han estat vacunats i negativa pels que no, quan aquesta vacunació no depèn de la persona perquè no podem oferir ara per ara la vacuna a tothom. No hi ha dosis suficients ni infraestructura per garantir la seva administració quan qualsevol persona ho vulgui. Per tant, si penalitzem als no vacunats els estem discriminant doblement, pel fet que encara no han rebut la vacuna i pel fet de quedar limitats per les restriccions.
Alhora, hi hauria altres elements a valorar com si la informació mèdica d’estar o no vacunat podria ser utilitzada en contra de la persona a altres nivells –laboral, assegurances, etc-, i quins serien els mecanismes pels quals a nivell europeu caldria validar aquest “certificat o passaport” sense risc de frau o falsificació, i també el risc per la confidencialitat i la seguretat de les dades sensibles. Tot plegat fa clarament desencertat plantejar-se aquesta mesura i cal buscar alternatives per reactivar l’economia que no passin per “assenyalar” les persones. Veurem, però, quin és finalment el posicionament dels estats.
Enllaçant amb aquesta qüestió, cal fer un esment als criteris definits per les administracions en l’ordre de vacunació. Semblava evident que calia començar pels grups més vulnerables com són les persones grans que viuen en residències i sociosanitaris, i els professionals que els atenen, així com els professionals sanitaris que estan en primera línia de la xarxa sanitària atenent malalts COVID i no COVID. Un cop feta aquesta població, i sense massa explicacions, s’han considerat també “grups de risc” altres que, des de la perspectiva ciutadana, ja n’és més discutible el criteri, com són els cossos de seguretat i policia, bombers, docents, etc., abans que les persones de 80 anys o més, que viuen a casa seva però que tenen factors de risc, com ho és el simple fet de l’edat.
Parlem de fer passar davant col·lectius en franges d’edat molt més joves de mitjana i amb un risc a patir efectes greus de la malaltia molt menors. Avui tots coneixem algú que ja ha rebut la vacuna i que el seu nivell d’interacció social i risc de contagi és relativament baix. Per exemple a l’escola, on el grau d’incidència de la COVID ha estat i és molt baix perquè la transmissibilitat dels nens és mínima, han rebut la vacuna tots els docents d’aula, però també monitors de menjador, lleure, etc. En canvi moltíssimes persones grans que viuen a casa soles, o en família o amb cuidadors, que tenen por a sortir al carrer des de fa mesos, sovint polimedicats i amb factors de risc, encara esperen la trucada del seu CAP per ser vacunats. Certament no ha de ser fàcil prendre decisions en el context que vivim, però a vegades potser es cedeix a pressions d’altres col·lectius (per exemple sindicats de mestres i policies), abans que aplicar criteris ètics de beneficència i protecció als més vulnerables com seria exigible, i criteris de justícia social, que vol dir també intergeneracional.
Finalment, a aquells que insolidàriament i saltant-se l’ordre han volgut aprofitar els seus privilegis o posició per accedir a la vacuna, caldria no afavorir-los doblement i fer-los esperar el seu torn per a la segona dosi, a part d’altres responsabilitats que se’ls haurien d’exigir. Llàstima que no hem sentit veus dels responsables de Salut Pública en aquesta línia, desaprofitant una oportunitat per generar una major adherència de la ciutadania en el compliment de les normes.
Sigui com sigui, esperem que amb el pas de les setmanes i els mesos tot aquest debat pugui quedar superat per la immunitat de grup poblacional, i que la tornada a la calma ens permeti una anàlisi crítica més freda, per tenir preparada la resposta davant la propera crisi sanitària i rectificar algunes coses que de ben segur no hem fet prou bé.
