Sobre el cas de Ciutat Vella, no ha estat fins la tardor del 2022 que els tribunals s’han pronunciat sobre un cas de corrupció urbanística que va tenir lloc a Barcelona, en el districte de Ciutat Vella, en els anys 2008 i 2009. Les condemnes afecten disset d’un total de vint-i-tres acusats, entre els quals diverses persones funcionàries de l’Ajuntament implicades en major o menor mesura en una trama per obtenir il·legalment llicències d’explotació de pisos turístics.
Com un pronunciament judicial d’aquesta naturalesa afecta les Administracions públiques en què presten serveis algunes de les persones condemnades? És responsable confiar en què no torni a passar tenint en compte que, en definitiva, sempre hi pot haver alguna “poma podrida”? Es pot fer alguna cosa des dels poders públics per prevenir la corrupció?
Aquestes són algunes de les preguntes ineludibles que el conjunt de servidors públics i, molt en particular, aquells que dins les organitzacions tenen l’especial responsabilitat de vetllar i promoure la integritat institucional, s’haurien de plantejar.
En la meva opinió, la lectura de les més de 300 pàgines de la sentència seria molt recomanable en totes les facultats de dret i també per part dels electes, directius i gestors públics. La resolució tracta diverses qüestions de notable interès jurídic penal, com ara el tractament de la conformitat parcial, la denominada prova pericial tècnica administrativa, el tractament punitiu de les dilacions indegudes, o l’aplicabilitat al cas de la Directiva sobre protecció de les persones alertadores, entre d’altres.
Però aquests no són els temes que abordo. L’enfocament que vull aportar consisteix a reflexionar sobre com, a la llum d’una condemna penal com aquesta, l’Administració afectada i, per extensió, qualsevol altra institució pública, pot actuar per enfortir la seva infraestructura d’integritat.
Per a fer-ho, parteixo d’una síntesi del cas enjudiciat. Aplicant-hi l’esquema bàsic del paradigma de la prevenció, llistaré els àmbits de risc i els seus factors més destacables per, tot seguit, fent una selecció d’algun dels factors -obligada per la limitació d’espai-, proposar alguna de les mesures preventives per atacar-los i així reduir el risc inherent a nivells acceptables. Finalment, a mode de conclusió, exposo algunes de les reflexions.
En aquest sentit, aporto, concretament, nou conclusions, que avui, Dia Internacional contra la corrupció, son adequades recordar:
1. El risc zero no existeix. Una seguretat raonable sobre la probitat de les nostres institucions requereix d'una adequada gestió dels riscos per a la integritat.
2. En el cas analitzat, mentre la direcció política de CV en mans de la Regidora va donar mostres de lideratge ètic, els factors abans expressats evidencien la desídia de l'estructura burocràtica llavors operant.
3. És un mite que la condició de funcionari de carrera sigui un blindatge absolut contra la corrupció. El factor humà sempre pot entrar en joc en el fenomen corruptiu, amb independència de la naturalesa del vincle que l'individu tingui amb l'Administració.
4. Totes les administracions han de promoure una cultura de l'alerta, incorporant a les declaracions de les respectives polítiques antifrau un missatge inequívoc que encoratgi tots els empleats i stakeholders a alertar sobre aquelles irregularitats de què tinguin sospita o coneixement en l'organització. Cal un missatge inequívoc de que no es tolerarà cap acte o conducta de represàlia contra qui alci la veu.
5. El cost del deteriorament de la confiança ciutadana en les institucions públiques quan els seus servidors es corrompen és de difícil o impossible càlcul en termes econòmics. La sanció individual de les conductes enjudiciades no té, per si sola, aptitud per refer-la si no va acompanyada de mesures preventives que actuïn contra els factors de risc.
6. Les organitzacions han de treure conclusions en situacions com la descrita. El càstig recau en persones individuals però els culpables operaven en l'entorn. El conjunt de servidors públics de la institució ha de percebre que aquesta reacciona d'alguna manera davant els fets ja condemnats. Altrament, el missatge pot resultar molt descoratjador i deteriorar encara més el clima ètic, a més de ser un dels principals elements que desanimen els alertadors potencials.
7. L'adopció de plans d'integritat per part dels poders públics, fonamentats en una anàlisi de riscos prèvia, esdevé una necessitat inajornable per exigència del dret a una bona administració, reconegut a l'art. 30 EAC.
8. Si bé un bon pla d'integritat o un programa de compliance no són garantia absoluta de l'absència de conductes individuals com les que hem tingut ocasió de tractar, sí que poden dificultar-les en gran mesura i, en el seu cas, afavorir un ràpid descobriment si es produeixen.
9. La credibilitat i la sostenibilitat en el temps de les mesures adoptades en els marcs d’integritat requereixen que per part de les autoritats de l’organització es comprometin, es prioritzin i s’hi dediquin recursos.
