Avui, Dia Internacional contra la Corrupció i 20 anys després de la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció, Antifrau reivindica la necessitat de normalitzar l’alerta com a eina indispensable en aquesta lluita. Aquest és el propòsit ferm de la Directiva Europea de protecció de les persones que denuncien infraccions i de la Llei 2/2023 que l’adapta al dret intern, per bé que amb més dubtes que certeses, amb més lletra que música. I com la normalitzem? Com hem de fer perquè comunicar un dany a l’interès públic o un risc imminent no sigui una missió impossible ni una heroïcitat? Per tal que no es generin anticossos ni reaccions corporatives en contra de la persona informant? Per a què les represàlies no siguin minimitzades, justificades o tolerades? Què cal, en definitiva, per garantir un sistema de denúncia sòlid i segur?
Cal posar a l’abast de les persones alertadores potencials uns canals adequats, interns i externs, i fins i tot preveure la possibilitat d’acudir a la difusió pública quan la resta falla. És necessari també atorgar confiança i garantir protecció i suport a qui en faci ús. I acompanyar-ho d’una bona supervisió dels canals interns, els de major proximitat. Sense oblidar que, en cas d’incompliment, cal poder sancionar les conductes, degudament tipificades, que fan que els informants quedin exposats o assenyalats, que vulnerin el seu dret legítim a sortir-ne indemnes o que llastrin el sistema fent-lo ineficaç o poc operatiu. I també s’ha de tenir cura que les lleis posteriors no facin trontollar aquest sistema. No n’hi prou amb una Directiva o una llei de transposició, sinó que s’ha incorporar aquesta visió en tot el corpus normatiu. Finalment, s’ha tenir present que, com sovint se sol dir, és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats o maneres de fer. Els canvis culturals són curses de llarga distància plenes d’obstacles i resistències.
L’Oficina Antifrau de Catalunya, com a primera Autoritat Independent per a la Protecció de les Persones Alertadores de l’Estat -competència atorgada pel Parlament de Catalunya el passat mes de març- duu a terme les funcions previstes per la Llei 2/2023 per tal de complir les finalitats que li són pròpies. Concretament, aquestes finalitats són la gestió del canal extern, l’adopció de mesures i suport de protecció a l’informant, el registre dels sistemes interns d’informació, la tramitació i imposició de sancions, informar preceptivament els projectes i avantprojectes de disposicions generals que afectin el seu àmbit competencial i les funcions que desenvolupa, i el foment i la promoció de la cultura de l’alerta.
La Llei configura l’Autoritat Independent com la clau de volta del sistema, però imposa un seguit d’obligacions a actors diversos, tant al sector públic com als operadors privats. Això té tota la lògica en la mesura que la protecció de l’interès públic -nervi de la Directiva, malgrat la maldestra transposició de la Llei estatal- no és pot fer sense la consciència, el compromís i, diguem-ho clar, la responsabilitat de tots els implicats.
En els mesos d’exercici de la funció que ens ha estat encomanada -tot just exhaurits alguns dels terminis previstos, ja que l’1 de desembre cloïa el d’implantar els canals intens per part de les entitats obligades de petita dimensió- constatem que la distància entre les obligacions imposades i el compliment a la pràctica és encara molt gran.
Les dades del Registre de Sistemes Interns d’Informació, gestionat per l’Oficina com a Autoritat Independent de Protecció, mostren un percentatge de comunicacions certament minse. 1.444 comunicacions –xifres a 29 de novembre- en relació a un univers obligat que supera les vint mil entitats entre sector públic i privat. És per això que cal, d’una banda, efectuar els recordatoris oportuns. Fins i tot, endegar una campanya específica per al sector privat. I, d’altra banda, s’han de multiplicar els recursos a disposició de les entitats del sector públic de menor dimensió i encoratjar la col·laboració de les institucions supramunicipals per oferir suport als ajuntaments amb poca població.
L’Oficina Antifrau ha adaptat el seu canal extern (que rep denúncies, n’analitza la versemblança i la pròpia competència i tramita investigacions de manera confidencial i plenament anònima) al nou escenari legal. En aquest exercici s’ha assolit un nou rècord en el número de denúncies ateses i tramitades. Mentre el 2022 vam rebre 554 denúncies, a 30 de novembre d’enguany n’hem registrat 753. Una altra de les funcions exercides, en que tenim una àmplia experiència, és la de presentar al·legacions a normes en elaboració, que ara s’amplia per a totes les que tenen cabuda en l’àmbit material de la Llei de protecció dels informants.
La potestat sancionadora, de la qual l’Oficina Antifrau no disposava abans, és un trumfo de la Llei 2/2023, una arma disciplinària molt potent, especialment per a la protecció de les persones, en la mesura que contribuirà a inhibir l’adopció de represàlies i atorgar confiança al denunciant potencial. Pel que fa a la implantació de sistemes d’informació interns, requereix una actuació ponderada i en combinació permanent amb l’acompanyament pedagògic als subjectes obligats. És per això que considerem estratègiques les activitats formatives que Antifrau duu a terme i que seguirà planificant, atesos els dubtes recurrents en la interpretació de la norma. En aquest sentit, alimentem el nostre servei de consultes, que acumula més de 200 preguntes ateses i les Preguntes Més Freqüents de la nostra web, a disposició de les entitats obligades.
Promoure el canvi cultural és, segurament, la funció que planteja més dificultats per exercir en solitari. Demana nous espais de complicitat amb la societat civil i altres actors rellevants. Hi ha les associacions de denunciants, però també les ONG -nacionals i internacionals- especialitzades en whistleblowing que, tan aviat posen el dit a la nafra quan detecten incongruències en les lleis o en el funcionament de les institucions, com identifiquen i impulsen bones pràctiques. En aquest sentit, per impulsar una cultura favorable a la denúncia, coneguda arreu com a cultura Speak up, que remogui les resistències i complicitats que encara arrosseguem, cal considerar diversos eixos. L’educació dels joves, amb les seves dinàmiques i els seus espais de socialització, per exemple. O el treball sistèmic en el si de les organitzacions, que hauria de mobilitzar tots els ressorts disponibles, molt més enllà d’obligacions legals o de codis ètics. En paraules de la filòsofa Begoña Román, experta en ètica aplicada a les organitzacions, “una institució és un organisme viu, no una màquina burocràtica. Es regenera a partir de la vida quotidiana dels qui hi treballen”. I aquesta quotidianitat ha de normalitzar l’alerta, els canals externs d’informació i també els interns. En definitiva, hem d’abraçar la cultura de la integritat institucional i abandonar la por que paralitza, la por a les represàlies que segons el baròmetre d’Antifrau en quasi un 38% dels enquestats és el motiu principal per no denunciar.
