Rosa Mª Pérez
Cap de l’Àrea de Legislació i Assumptes Jurídics de l’Oficina Antifrau de Catalunya
En data 13 de maig de 2026 la Sala de Justícia del Tribunal de Comptes va dictar sentència en el recurs d’apel·lació núm. 7/2026, interposat pel Ministeri Fiscal i l’Oficina Antifrau de Catalunya contra la sentència de primera instància, dictada per la consellera de Comptes en el procediment de reintegrament per abastament 72/2022 a què s’havia acumulat el procediment de reintegrament per abastament 9/2024.
Sens perjudici de la interposició de recurs de cassació davant de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, aquesta sentència posa fi a l’enjudiciament del Tribunal de Comptes de la responsabilitat comptable de qui va ser segon director de l’Oficina, detectada arran de la fiscalització duta a terme per la Sindicatura de Comptes a sol·licitud del tercer director de l’Oficina.
Quant a la sentència d’instància, dictada el 31.10.2025, se’n pot consultar un resum a la memòria de l’Oficina corresponent a l’any 2025, publicada a la seu electrònica de l’Oficina, on també es pot trobar ambdues sentències, la d’instància i la d’apel·lació.
Com s’ha apuntat, les actuacions davant del Tribunal de Comptes van derivar de sengles informes de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, concretament dels Informes de Fiscalització núm. 5/2018 i núm. 20/2020. En el primer es va fiscalitzar l’actuació de l’Oficina en l’exercici 2015; en el segon, i per mandat del Parlament de Catalunya, es va fiscalitzar el període 2010-2018.
A conseqüència d’aquests informes, es van posar en relleu determinades irregularitats en la gestió de l’Oficina que podien ser constitutives de responsabilitat comptable; les partides principals en relació amb les quals es predicava aquella presumpta responsabilitat comptable eren relatives a la percepció de retribució en concepte de triennis per part de diverses persones integrants del nucli de direcció de l’Oficina durant el mandat del segon director de l’Oficina.
La Sentència d’instància va estimar parcialment les demandes de responsabilitat comptable interposades per l’Oficina i el Ministeri Fiscal en els procediments de reintegrament acumulats esmentats, va declarar el segon director de l’Oficina responsable comptable, i va declarar que l’import total en què es xifrava l’abastament causat en els fons públics de l’Oficina de què havia de respondre era de 82.341,27 euros, als quals s’hauria d’afegir els interessos.
Tant l’Oficina Antifrau de Catalunya com el Ministeri Fiscal van interposar recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada, i en van instar la revocació parcial en relació amb les partides que havien restat excloses de la declaració de responsabilitat comptable; els pronunciaments de la sentència en relació amb els quals van manifestar disconformitat tant el Ministeri Fiscal com l’Oficina eren la declaració que estaven justificades determinades percepcions en concepte de triennis per part del segon director de l’Oficina a partir de l’1 de gener de 2015 (triennis percebuts en l’import del 5% de la seva retribució) i el pronunciament de la sentència d’instància sobre aplicació de prescripció, en contra dels arguments defensats per les demandants en aplicació de la doctrina de l’abast continuat.
Els pronunciaments de la Sala de Justícia en relació amb aquestes dues qüestions són els següents:
- En anàlisi del marc normatiu aplicable, la Sala de Justícia del Tribunal de Comptes conclou que els Estatuts del Règim i el Govern Interiors del Parlament de Catalunya, dels quals deriva la quantificació de la percepció en concepte de triennis en un 5% de les retribucions, no eren d’aplicació a la Direcció de l’Oficina; aquestes previsions s’apliquen al personal al servei de l’Oficina, concepte que no hi inclou el director, per la seva condició d’alt càrrec. A partir d’aquest raonament declara que no era jurídicament admissible que, quant al segon director de l’Oficina, s’haguessin recalculat els triennis meritats en destinacions prèvies com si s’haguessin generat a l’Oficina en la quantia esmentada.
Estima, doncs, en aquest punt, els recursos d’apel·lació interposats i determina que els imports abonats indegudament per aquest concepte en els anys 2015 i 2016 s’han d’afegir a la quantia en que es xifrava la responsabilitat comptable, en no estar afectats per la prescripció. Això implica un increment de la quantia en què es va determinar la responsabilitat comptable en una quantitat de 60.143,20 €.
- En relació amb la qüestió relativa a la prescripció, la Sala entén que la disposició addicional tercera de la Llei de funcionament del Tribunal de Comptes (que fixa el termini de prescripció en cinc anys des de la data de comissió dels fets) porta a un còmput individual respecte de cada pagament indegut, atès que cada nòmina constitueix un acte autònom de disposició de fons públics i genera, per si mateix, una eventual responsabilitat comptable.
El dies a quo es fixa, doncs, en la data de cada abonament, i atès que el termini de prescripció es va interrompre el 27 de març de 2018 amb l’Informe 5/2018 de la Sindicatura de Comptes, haurien prescrit els pagaments anteriors al 27 de març de 2013.
La Sala descarta l’aplicació de la doctrina de l’abast continuat i confirma el criteri de la instància, amb la consegüent desestimació del motiu d’apel·lació.
L’estimació parcial dels recursos d’apel·lació interposats pel Ministeri Fiscal i l’Oficina ha implicat que l’abast de la responsabilitat comptable s’hagi determinat en apel·lació en 142.484,47 euros, en compte dels 82.341,27 euros declarats en la primera instancia, als quals s’hauran d’afegir els corresponents interessos.
Com s’ha dit anteriorment, contra la sentència de la Sala de Justícia es podria interposar recurs de cassació davant de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem.
