Quan un ens públic regula un àmbit de la vida pública, social o econòmica, hi ha riscos de corrupció; quan un administració fomenta una activitat d’interès general (subvencions, premis, patrocinis...), hi ha riscos de corrupció; quan es compren o contracten béns o serveis, hi ha riscos de corrupció; quan s’atorguen llicències, autoritzacions, permisos, certificacions, hi ha riscos de corrupció; quan es realitzen controls o inspeccions administratives, hi ha riscos de corrupció; quan se sanciona, hi ha riscos de corrupció...

Totes les funcions públiques són intrínsecament vulnerables als riscos de corrupció, és a dir, al risc que alguna persona abusi del seu càrrec o posició pública en benefici propi o d’una tercera persona. Per això, en la construcció de la integritat institucional és indispensable assumir un paper actiu en la prevenció de la corrupció a través de la gestió de riscos de corrupció així com amb l’establiment i aplicació de mecanismes de detecció i resposta davant de conductes corruptes, il·legals o impròpies.

Gestió de riscos de corrupció

Les institucions públiques actuals gestionen tot tipus de riscos; els riscos laborals són un bon exemple. L’ordenament jurídic actual no estableix encara obligacions per gestionar de similar manera els riscos de corrupció, però és força evident la necessitat de fer-ho ateses les greus repercussions que tenen per a les pròpies institucions i per a la societat.

Estan identificats en la seva organització les principals àrees de risc de corrupció; les més probables, les més greus? S’han previst mesures preventives per reduir la probabilitat que aquests riscos s’esdevinguin? Qui és responsable d’aquestes mesures? I si malgrat tot s’acaben produint, s’han previst mesures contingents per reduir la gravetat de les seves conseqüències? Quan es posaran en marxa cadascuna d’aquestes mesures? Qui en serà responsable?

Mecanismes de detecció i de resposta

Aquests mecanismes són eines claus de prevenció de la corrupció si existeixen, estan ben comunicats i gestionats, i les persones que formen part de l’organització perceben que està “ben vist” fer-los servir. No sols perquè ajuden a detectar conductes irregulars i respondre-hi amb la major celeritat i amb el menor perjudici per a la institució i per a l’interès general, sinó perquè si s’apliquen correctament actuen com a instruments dissuasius.

La seva institució té els mecanismes necessaris per detectar conductes corruptes, il·legals o impròpies? I els instruments de resposta adients a cada cas? Es fan servir? Són efectius? Són proporcionals? Com es mesuren i gestionen actualment?

 

 

 

 

youtube home linkedin home