Crec no equivocar-me si dic que el canvi de paradigma, de "xip", que ha representat la irrupció en el nostre sistema de les lleis de transparència i accés a la informació pública ens ha demanat als servidors públics una nova actitud, fins i tot, cert esforç de "conversió" per deixar enrere una llarga tradició administrativa d'opacitat.
Sense haver de mirar cap enfora, recordo que va ser poc després de la meva arribada a l'Oficina Antifrau, a la tardor del 2009, que vaig tenir notícia per primera vegada de l'existència en dret comparat de lleis específiques de transparència i accés a la informació pública, una normativa que encara no havia arribat al nostre país i de la qual ni jo mateix, que acabava d'estudiar tot el temari d'accés al cos d'advocacia de la Generalitat, no n'havia sentit parlar. També recordo que per aquells temps, poc abans de canviar de destinació, havia signat un informe jurídic que, avui, amb la perspectiva del temps, molt probablement hauria fonamentat de manera més favorable a l'accés a la informació.
És a partir dels anys 2014 i 2015 que, amb l'entrada en vigor de les lleis de transparència, comencen a canviar les coses. Hem avançat molt en el que es coneix com a transparència activa o informació que les administracions han de fer pública per defecte, sense que ningú ho demani. Sense anar més lluny, a partir del dia 1 de març de 2022 és possible informar i publicar en format de dades obertes, mitjançant l'eina informàtica adaptada al cas, les reunions amb grups d'interès del personal amb rang de subdirecció general i assimilat de la Generalitat de Catalunya, així com les invitacions a viatges, allotjaments i desplaçaments, i els obsequis rebuts. El dret d'accés a la informació pública també ha experimentat progressos, però les avaluacions periòdiques del sistema demostren que encara hi ha obstacles a remoure perquè aquest dret públic subjectiu assoleixi la seva màxima plenitud. La pràctica també ha demostrat que l'existència d’òrgans de tutela del dret, com ara la GAIP a Catalunya, segueix sent una de les millors garanties.
Tot i el camí recorregut, encara avui no deixen de sorprendre'ns informacions que acaben tenint transcendència als mitjans de comunicació com ara la de les conegudes com a "llicències per edat" en el Parlament o el cas dels "comitès d'experts" encarregats de la gestió de l'estat d'alarma durant la pandèmia que, sense entrar-ne a valorar el fons, el que posen de manifest és un deficient tractament de la informació pública que no fa altra cosa que deteriorar, encara més, la imatge que la ciutadania percep de les institucions.
Segurament això passa perquè encara avui, no ens enganyem, no hem acabat d'eradicar del tot - i m'hi incloc- una mena de ressort intern que ens posa a la defensiva quan hem d'estar en disposició d'explicar certes coses. I amb això torno a la idea de l'actitud amb que començava aquestes línies.
Sota el paraigües de les normes sempre serà possible trobar una interpretació que justifiqui no alliberar la informació pública. Els servidors públics tenim en això una important responsabilitat. Si alguna raó justifica que la societat ens hagi confiat la facultat de participar en la presa de decisions que afecten els ciutadans és precisament perquè de nosaltres s'espera que actuem amb imparcialitat i amb objectivitat, prioritzant sempre l'interès general. En algunes ocasions, és cert (les menys), aquest interès requerirà protegir la informació per tal de preservar un interès superior al de la transparència. Quan això sigui així, és del tot exigible que s'expliquin les raons que justifiquen no donar la informació. En la majoria d'ocasions, en canvi, serà possible una interpretació favorable a la transparència. De fet, així es desprèn de la Llei 19/2014 quan estableix que "el principi de transparència s'ha d'interpretar i aplicar en tots el casos de manera preferent".
És aquesta l'única "filosofia" que ha de guiar l'actuació de tots i cadascun dels servidors públics, sense distinció de procedència, destinació o rang. Ja sigui informant una sol·licitud d'accés, proposant una resolució, dictant una instrucció sobre quins continguts es posaran a disposició en el Portal de transparència, resolent un recurs, una reclamació, formulant un avantprojecte normatiu o raonant una sentència.
Només així podem tenir la certesa que actuem d'acord amb la finalitat que va justificar l'adopció de la Llei de transparència, que no era altra que posar al servei dels ciutadans una "eina determinant del control social de l'Administració i de la seva activitat, en benefici d'una major qualitat democràtica" (Preàmbul Llei 19/2014).
Aquesta disponibilitat envers el ciutadà, posant-se al seu servei, mostrant respecte al seu discerniment -lliure de tuteles paternalistes- i al seu legítim dret de fiscalitzar totes les decisions dels poders públics, és el que marca la diferència entre la mera burocràcia i l'ètica pública professional.
Avui ja no podem concebre la competència professional només en termes d'eficàcia i eficiència. Cal també empatia i disponibilitat, qualitats que ultrapassen segurament la lletra de la norma que regula l'estatut dels empleats públics, però sense les quals deixa de tenir sentit comptar amb un corpus de servidors públics (més de 320.000 en el sector públic català) perquè la ciutadania podria començar a percebre, i no sense motius, que hi ha operadors privats en el mercat amb capacitat d'oferir una alternativa, potser fins i tot de manera més eficaç.
