En aquest número del Butlletí de l’Oficina Antifrau de Catalunya conversem amb el director, Josep Tomàs Salàs Darrocha. Fa dos mesos que va prendre possessió del càrrec, el 14 de gener passat. Primer va superar la seva idoneïtat a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya i, posteriorment, el Ple va aprovar la seva candidatura.
Fins abans de ser director d’Antifrau, Josep Tomàs Salàs ha estat magistrat titular del Jutjat Penal número 22 de Barcelona. També ha exercit com a magistrat a Manresa, Vic i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on, entre el 2011 i el 2013, va ser lletrat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), adscrit a la Presidència del TSJC.
Anteriorment havia estat lletrat de l’Administració de Justícia (2008–2010) i advocat de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) (1996–2008). Paral·lelament, ha desenvolupat una destacada activitat docent i científica, amb la publicació de més de cinquanta articles acadèmics.
Pel que fa a la formació, és doctor i té el Diploma d’Estudis Avançats i la llicenciatura en Dret (UAB i UB). També compta amb el Diploma d’Estudis Avançats i la llicenciatura en Ciències Polítiques i de l’Administració (UB) i amb la llicenciatura en Criminologia (UB), entre d’altres cursos de formació especialitzada.
Quines són les prioritats del seu mandat?
Les podríem resumir en empoderar i enfortir l'Oficina Antifrau de Catalunya com una agència integral de lluita contra la corrupció, amb tres pilars bàsics: prevenció, investigacions i protecció de les persones alertadores, així com les actuacions derivades.
Vostè parla de tres pilars bàsics. Anem a pams i centrem-nos primer en la prevenció. Com vol encarar aquesta competència que, en més d’una ocasió, li hem sentit dir que és exclusiva de l’Oficina Antifrau?
Sí, és una competència exclusiva. Som l’única institució que té competències en matèria de prevenció de la corrupció. El vehicle que normalment utilitzem és el de la formació, amb cursos diversos. Tenim actuacions formatives presencials i d’altres de virtuals. El que passa és que probablement estem arribant al límit de les nostres capacitats, tant pel que fa a continguts com pel que fa al nombre de participants.
Així doncs, la idea seria intentar arribar a altres públics a través d’altres institucions educatives o formatives. En aquest sentit, ens agradaria adreçar-nos al que considerem que és la pedrera dels càrrecs electes i dels funcionaris amb capacitats decisòries de les administracions catalanes: la universitat.
Volem plantejar, i de fet ja ho hem començat a fer, la possibilitat que les universitats puguin oferir una assignatura transversal en matèria de lluita contra la corrupció i en matèria d’integritat pública, oferint-los el suport normatiu, logístic i pròpiament formatiu de l’Oficina Antifrau.
I també volem parlar amb un seguit d’institucions formatives, com poden ser el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya o l’Escola de Policia, per incloure també continguts en matèria d’integritat pública i arribar, així, a un públic més ampli.
Sobre els electes també té alguna proposta?
Doncs recollint un dels acords de la Tercera Cimera contra la Corrupció, que lidera l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, volem oferir, i ja ho hem ofert, al Parlament de Catalunya la possibilitat de formar els diputats en matèria d’integritat, i ho estem treballant amb els òrgans corresponents del Parlament.
Ara parlem sobre la protecció dels alertadors, una competència relativament nova per a l’Oficina Antifrau de Catalunya. Com enfoca aquest pilar?
Des de la novetat de la legislació, fa escassament tres anys que es va promulgar la llei, però és una llei que després s’ha anat desenvolupant a un ritme molt lent. Hi havia la previsió d’un desenvolupament reglamentari que no s’ha produït, així com la previsió de la constitució d’un organisme estatal que no es va materialitzar fins al setembre de 2025.
El cert és que és un concepte nou, en construcció, i que s’està desenvolupant a un ritme lent. Per la nostra part, intentem maximitzar totes les opcions que la llei ens permet i anar fins i tot una mica més enllà amb iniciatives que van des de dotar l’Oficina de personal amb formació en psicologia, fins a intentar subministrar atenció psicològica a les persones que ho necessitin, o fins i tot, entre cometes, “subrogar-nos” en iniciatives judicials en favor de persones declarades alertadores. Tot el que sigui possible per dur a la pràctica, de manera real, el mandat de protegir les persones alertadores.
Sabem que el Govern està treballant, com vostè ha dit en alguna ocasió, en una nova llei catalana sobre protecció dels alertadors. Què li demanaria a una llei catalana?
Sobretot li demanaria un bon producte normatiu en termes d'operador jurídic: una llei clara i concreta, que no tingués grans necessitats interpretatives i que donés solució a totes les mancances que, com a oficina, trobem en el dia a dia vers la protecció de les persones declarades alertadores.
En el seu hearing va parlar de la possibilitat d’explorar una ordre de protecció per a les persones alertadores. Com es tradueix, en la realitat, aquesta proposta?
Es tractaria de poder dissenyar un mecanisme més executiu i més expeditiu que l’actual. També d’aclarir i concretar determinats conceptes que ara ens donen molts problemes a l'hora de la seva aplicació, fonamentalment el concepte de represàlia, que és el moll de l'os de la protecció als alertadors.
En la mesura que el concepte de represàlia quedi més clar i més concretament definit, podríem afinar què li demanem a l’administració concernida o a l’entitat privada implicada com a mesura de protecció respecte de la persona declarada alertadora.
Fruit de les noves competències que tenen atribuïdes per la Llei 2/2023, se’n deriva la capacitat sancionadora. L’any passat va finalitzar amb una sanció, però vostè ha manifestat que són diversos els expedients oberts en temps diferents. Podem recordar el motiu pel qual Antifrau pot sancionar una organització pública o privada?
Enllaça amb el que acabo de dir. Fonamentalment, el primer motiu són les represàlies adoptades contra una persona alertadora pel fet de ser-ho. Els altres motius de sanció serien la infracció d’obligacions formals en matèria de sistemes interns d’alerta i en matèria de confidencialitat.
Sobre els Sistemes Interns d’Informació, la taxa de compliment és força desigual segons es tracti de l’àmbit públic o privat. Creu que les organitzacions obligades no han entès adequadament la importància que tenen per a una cultura forta d’integritat pública?
Malauradament, la resposta és que sí. Tant qualitativament com quantitativament, la nostra experiència ens diu que els sistemes interns d’informació no funcionen del tot. Ho sabem perquè les més de 2.000 denúncies rebudes pel canal extern indiquen que els canals interns no funcionen, probablement per un dèficit de confiança de les persones que podrien denunciar a través d’aquest canal, i, des d’un punt de vista quantitatiu, perquè els informes que tenim d’entitats registrades i de persones designades és molt baix.
Pel que fa a les entitats privades, és complicat de definir per l’absència d’un cens, però a les administracions públiques sí que detectem mancances notables, sobretot en l’àmbit de l’administració local.
Vostè mateix ha fet referència a la xifra de denúncies amb què es va tancar el 2025, més de dues mil, però en els darrers anys han augmentat exponencialment. En paraules seves: es pot morir d’èxit? Per què aquest increment de denúncies?
Això és com una moneda amb dues cares. La part bona és que, si es reben més denúncies, és perquè els ciutadans i els servidors públics confien en l’Oficina Antifrau, confien en el seu rigor i en la seva independència.
La part dolenta és que no podem assumir un increment exponencial de denúncies com el que hem registrat aquests últims anys. Fins ara, la resposta de l’Oficina ha estat incrementar personal i mitjans, i hem arribat a situacions còmiques en el sentit que no tenim prou taules per encabir tot el personal que necessita l’Oficina per gestionar aquest volum de denúncies.
Confiem, d’ara endavant, poder prioritzar denúncies i confiem també en l’ajuda que ens puguin oferir eines d’intel·ligència artificial, que estem veient com incorporar al dia a dia de l’Oficina. La idea bàsica seria que ens ajudessin a gestionar sobretot el tràmit inicial, que és potser el més feixuc i també el més fàcil, però que numèricament és complex. Si aquí poguéssim rebre suport, ens permetria concentrar-nos en les fases d’instrucció i investigació d’aquests procediments, on veritablement cal arribar fins al final.
Deixi’m fer-li una pregunta de lectura simple sobre l’increment de denúncies: som una societat més corrupta?
Aquí ens movem en xifres negres. Sabem les denúncies que tenim, però no sabem ben bé les denúncies que hi ha als canals interns, que suposem que també poden ser una xifra important. Ara bé, també és cert que l’Oficina Antifrau abasta unes administracions que gestionen de l’ordre de 70.000 milions d’euros a l’any.
En tot cas, i fent referència a aquella campanya d’accidents de trànsit de fa uns anys, un sol cas de corrupció és massa i és inadmissible. L’objectiu ha de ser la corrupció zero.
Per acabar, parlem de societat civil organitzada. Com vol incorporar en el seu mandat la visió de la societat civil organitzada?
Nosaltres ja tenim incorporada la societat civil. L’actuació de què parlàvem abans, quant a la formació en matèria d’integritat dispensada als diputats del Parlament, de fet és un acord de la societat civil que l’Oficina Antifrau fa seu. Voldria pensar que, en un sentit ampli, estem absolutament pendents de tot allò que ens arriba des de la societat civil i que, en la mesura que podem, ho incorporem i ho fem nostre.
Més enllà d’aquesta manera informal de treballar, ens agradaria que aquesta col·laboració quedés plasmada institucionalment. A veure si, en paral·lel a la nova llei d’alertadors, es pogués reformar també —mitjançant alguna disposició addicional o el vehicle normatiu que fos més escaient— la llei fundacional de l’Oficina Antifrau de Catalunya i incorporar, per exemple, un consell de participació o un consell consultiu que donés carta de naturalesa a la intervenció i participació de la societat civil i del món acadèmic, que també seria important per a l’Oficina.
