Eva Belmonte és una periodista especialitzada en anàlisi i tractament d’informació pública de dades, és codirectora de la Fundació ciutadana Civio juntament amb l’activista David Cabo. Abans va treballar a El Mundo a Barcelona. El 2016 va rebre el premi Gabriel García Márquez en la innovació periodística per Medicamentalia, sobre la bretxa global de l’accés a la Salut. El 2019 va rebre el Data Journalism Awards pel Portafoli Individual de l’any. A Civio ha dirigit múltiples investigacions periodístiques, com el Indultómetro o ¿Quién manda?. I cada dia la podem llegir al blog El BOE nuestro de cada día. El 2015 va escriure el llibre Españopoly, que explica el funcionament de les estructures de poder a Espanya. I el 2021 va publicar el Diccionario ilustrado BOE-español. Recentment, Civio ha rebut el Premi Rei d’Espanya de Periodisme com a millor mitjà de comunicació d’iberoamèrica.
Què fa la Fundació Civio?
El que fem és intentar vigilar tot allò que és públic, però vigilar-ho per protegir-ho. El que volem és investigar a fons aspectes públics que ens afecten a tots com a ciutadania. Volem dedicar-nos a investigar sobre contractació pública, sobre conflictes d'interès, sobre accés a la salut, sobre tots aquests aspectes que creiem que passen a l'actualitat informativa però que no es tracten a fons de manera rigorosa.
La Fundació Civio està d’aniversari, fa 10 anys del seu naixement, quasi a la vegada que la Llei de transparència. Quin balanç fa d’aquests anys d’aplicació de la llei?
La llei es va quedar curta des del primer moment perquè hi ha aspectes importants que no estan inclosos, sobretot en la rendició de comptes, en el procés de presa de decisions. L'organisme que ha de vigilar no té prou independència ni prou mitjans per fer-ho. Després amb les lleis autonòmiques s'han pogut canviar coses. A Catalunya, l'òrgan de control té molt més poder que el Consell de Transparència estatal. La llei va néixer amb mancances perquè es va incloure un dret d'accés a la informació pública amb moltes excepcions i molt obertes. Després, a la pràctica, hem trobat que és molt pitjor del que esperàvem, que al final aquestes excepcions tan àmplies del dret d’accés a la informació es fan servir de forma massiva i sense donar explicacions la majoria de vegades. També el procés és molt lent. Tarden molt en respondre, tardem mesos o anys en poder accedir a una informació, fins i tot després d’anar a judici. Moltes vegades veiem que els governs porten les decisions del Consell de Transparència per defecte als tribunals perquè els surt de franc i no tenen por de portar-ho a judici. També hi ha aquesta complaença al govern espanyol, pensen: ja tenim una Llei de transparència a Espanya, ja està tot fet. I no es millora en coses tan importants com les principals mancances que veiem des de Civio. Per exemple, el procés d'aprovació d'una norma o de qualsevol decisió pública, els lobbies, l’empremta legislativa i quins documents s’inclouen. Després a la part més privada, què passa amb les companyies? Per què el Registre Mercantil no és obert? No podem veure qui està darrera de les empreses.
Hem avançat en transparència, si més no en transparència formal. Què ens falta per assolir una transparència real? Per exemple, el règim sancionador no està desenvolupat?
El Consell de Transparència no pot imposar sancions i, la majoria de vegades, quan diu que s’ha de donar accés a la informació a algú, perquè tenen raó, els ministeris solen ignorar la resolució, ni tan sols la porten a judici. Poden passar mesos o anys i no responen mai. Però també en les obligacions de transparència, perquè estan obligats a publicar per defecte determinades coses que no publiquen. La llei té molts anys i obliga les empreses privades que reben diners públics, a partir de certes quanties, a publicar determinades dades. Ni tan sols tenim una llista de quines empreses estan afectades ni sabem si ho estan fent bé o no. Això no s’està vigilant prou perquè es necessiten molts mitjans. Aquesta capacitat sancionadora podria obligar a que determinades coses que ara no es publiquen es publiquessin. Quan el Consell de Transparència diu que el ciutadà té raó, li han de donar la informació de forma ràpida i efectiva. No pot passar el que passa ara, que tarden mesos en respondre. Recorres davant el Consell de Transparència, et dona la raó i després has d’esperar mesos per tenir la informació, et portin a judici o t’ignorin. Al final, si no es pot sancionar això no canviarà mai.
De la justícia es diu que no és justícia si és lenta. Passa el mateix amb la transparència?
Ha d’haver-hi conseqüències si no es respon en temps, s'ha de canviar la llei. Per exemple, la llei diu que hi ha un mes de termini per respondre, que es pot ampliar en determinats moments, de fet, s’amplia moltíssim. Però el termini no és des del dia que el ciutadà demana la informació, el moment entre que el ciutadà pregunta fins que arriba a qui ha de respondre no està regulat. Demanem que es reguli aquest temps, que el termini sigui des del dia que es formula la pregunta i no des que arriba al destinatari. I si no es compleixen els terminis tingui alguna conseqüència, que ara mateix no en té.
En el baròmetre bianual d’Antifrau, la percepció de la transparència ha millorat els darrers anys, però un 59% dels enquestats considera que les institucions catalanes són poc o gens transparents. Un 67% creu que les institucions tracten de manera privilegiada les persones o institucions properes al govern i a la pregunta de per què no demanaria informació a les institucions públiques en un 41% diu que és molt complicat, un 33% perquè l’administració no respon i un 27% diu que no sabia que es pot demanar. Què falla?
Fallen moltes coses. Quan la gent sospita que les administracions públiques tenen tracte de favor amb determinades persones crec que és normal, perquè si hi ha una opacitat absoluta en la presa de decisions -en qui hi ha darrera les empreses que accedeixen a contractes públics- és normal que si t’amaguen una cosa sospitis, perquè si no per què ho amaguen? Si no hi ha prou informació sobre amb qui es reuneix un conseller per aprovar una norma, o per prendre decisions, i ho estan amagant, sospito que alguna cosa no estan fent bé. És normal que la gent desconfiï si no té la informació. És bastant comprensible i humà.
Que la gent no conegui la Llei de transparència i com es pot accedir a ella crec que té molt a veure amb que es parla de transparència com una paraula buida, d’aquelles que fan servir els polítics sempre que els hi va bé. A la pràctica no es fa efectiva aquesta venda teòrica de la transparència. Quan s’han aprovat les lleis de transparència hi ha hagut molta campanya al començament. No hi ha hagut una campanya constant amb una guia sobre què pots preguntar, com pots preguntar... Quan es va aprovar la llei espanyola es va fer una campanya molt curta que posava el focus en saber el sou dels alcaldes. Si això és el més important de la transparència tenim un problema. De fet, el sistema per fer una sol·licitud d’informació és bastant complex, segons a quin organisme vols preguntar hi ha quaranta sistemes diferents. Però s’han centrat en campanyes per dir que s’ha aprovat la llei, que ja som transparents, en comptes d’explicar al ciutadà com s’ha de fer.
Sembla que hem millorat en govern obert però faltaria aprofundir en el concepte de transparència. Vostè ha dit que no hi ha una transparència real amb els grups de pressió, no tenim una petjada normativa que expliqui per què i com s’han pres certes decisions. Podem saber les reunions que hi ha però no el contingut.
A Catalunya encara teniu una part de l’agenda a la vostra llei. Però a la llei estatal i a la de la majoria de comunitats autònomes no hi ha una agenda pública, que és el que demanem. A les declaracions de diputats i consellers diuen que tenen accions a empreses, però no a quines? Perquè igual hi ha un conflicte d’interès, falta molta informació per conèixer a fons si estan fent la seva feina pensant en l’interès general i no en el propi. Per això necessitem tota l’empremta legislativa: necessitem saber amb qui es reuneixen, quins documents faciliten i quin impacte té en la norma final. Nosaltres hem fet lobby amb la Llei de contractes, vam enviar les nostres esmenes com si fóssim un partit polític, es van publicar i algunes van entrar directament. Sabem perfectament quin impacte hem tingut, qualsevol ho pot llegir perquè vam publicar tots els documents sobre el procés, però això no ho fan els lobbies. Per a mi és molt més important amb qui es reuneixen per reformar una llei que el sou que tenen. Aquesta crec que és la part important de la transparència i la que és útil. Tinc la sensació que quan parlem de transparència el ciutadà entén que són quatre dades toves no molt rellevants, però perquè s’ha fet servir per publicar informació no complexa, no perjudicial. A vegades des de les administracions públiques s’excusen dient que això la gent no ho entendria, una resposta que em molesta moltíssim.
No pots tractar al ciutadà com si fos un nen petit perquè som els que paguem el teu sou. És al revés, hauríem de ser els teus caps i els polítics els que han de rendir comptes. La rendició de comptes en tot el procés d’aprovació de normes s’ha deixat fora de la transparència, per intentar que la gent es fixi en temes molt menys importants i rellevants per a la seva vida diària.
A Catalunya es publiquen les agendes, però el contingut de la reunió o els documents emprats no ...
A vegades es diu temàtica general, per exemple, mercat laboral, però potser estan parlant específicament del tancament d’una planta o de si volen canviar determinada normativa. A mi m’agradaria saber, quan s’aprova alguna llei, qui ha influenciat en aquesta norma, no sobre quina temàtica han parlat. Vull saber si hi ha un impacte específic en normes concretes.
A Civio treballa amb persones que tenen un perfil purament tecnològic. Antifrau ha apostat per una estratègia d’anàlisi de dades pròpia. Permet tenir sistemes d’alertes, estudiar patrons i processar amb molta rapidesa milers de documents, però la seva aplicació també pot comportar riscos? Deixar la transparència ens mans dels algoritmes pot comportar riscos?
Hi ha un risc important si només es deixa a les màquines, ha d’haver-hi dos nivells. És el que es fa amb els sistemes d’alerta amb les famoses banderes vermelles, que nosaltres utilitzem quan investiguem contractació pública. No pots anar contracte a contracte, com fan molts organismes com el Tribunal de Comptes, per això només estudien una mostra molt petita. Miren més la burocràcia que si hi ha un cas de corrupció darrera. Serveix per fer un filtre, que ha d'avisar a un ésser humà perquè revisi aquests contractes. El que no podem és deixar a les màquines fer tot el procés, perquè la presa de decisions és molt important. El que podem fer és filtrar per intentar no anar a estudiar una mostra aleatòria, així és molt difícil, i encara troben coses. És important que ens deixem ajudar per les màquines per fer aquest filtre i tenir les alertes, però sempre ha d'haver-hi una segona mirada humana, perquè una màquina al final mai podrà connectar-ho tot, hi ha una part que han de fer les persones. Les administracions públiques han de fer servir algoritmes, màquines per ajudar-nos a prendre decisions, però que no les prenguin soles. Portem molts anys als tribunals perquè va venir el codi d'aplicació que diu si tens dret al bo social o no, perquè creiem que el text d’aquesta aplicació és igual d’important que el reglament d’una norma, perquè tria a qui se li concedirà. No hi ha cap funcionari mediant amb això, és directament la màquina. Per això aquest text ha de ser públic i ens estan dient que no, que és seguretat nacional. Hi ha decisions on és molt important el pes de la màquina per prendre una decisió final, en tot cas, les de les administracions públiques han de ser obertes i transparents perquè si no estem fent trampes.
Vostè va participar en plena pandèmia en un webinari d’Antifrau i va comentar que han rebut pressions per fer la seva feina. Quines pressions reben?
Som nosaltres els que demandem les administracions, en aquest cas també, vam denunciar nosaltres, hem estat a cinc o sis judicis al llarg de la nostra història. La majoria són judicis on nosaltres demanem una informació, ens diuen que no i anem a judici perquè no ens la donen. Nosaltres hem portat a judici al Ministeri perquè ens doni aquest codi. Ha passat alguna vegada que el Consell de Transparència ens ha donat la raó i llavors el govern ha demandat al Consell de Transparència, no a nosaltres. Mai ningú ens ha portat a judici però nosaltres hem portat a judici a l’administració pública moltes vegades.
Quin altre tipus de pressions rep una organització com Civio?
El tema de les amenaces funciona molt amb d’altres mitjans, amb nosaltres no. A vegades ens han arribat algunes amenaces, no moltes, poquetes. És molt complicat fer pressió sobre organitzacions petites i independents de veritat, perquè no poden fer pressió sobre publicitat, sobre ajudes o similars, perquè no rebem subvencions públiques. No hi ha moltes maneres de pressionar-nos perquè som una organització petita amb un pressupost petit. A vegades amenacen amb que ens denunciaran per protecció de dades, que ara ho fan servir per a tot. O quan parles amb gabinets de premsa d’administracions públiques, s’enfaden amb tu i et reganyen. Però tot el que publiquem ho tenim tan lligat, tardem tants mesos en tancar-ho tot, en entendre-ho perfectament, en tenir les fonts, els documents, i ho publiquem tot. Al final és molt difícil pressionar-nos.
Hi ha una fricció entre dos drets: el dret a saber i el de protecció de dades. Sembla que en aquesta fricció la cursa l’encapçala la protecció de dades davant la transparència? Com s’hauria de solucionar?
Sempre que hi ha una lluita entre els dos guanya la protecció de dades, també la llei que la regula té un estatus major, perquè és llei orgànica, la de transparència no. Aquest és un dels problemes més importants, s’han de protegir les dades especialment protegides, però no té sentit quan parlem de transparència que dades com el nom d’una persona, el sou, el càrrec, que no són dades especialment protegides, no es puguin publicar. Aquestes dades suaus, que no parlen d’on viu, de la família, de problemes de salut, temes religiosos o pensaments. Portem anys demanant els noms dels assessors dels ministres, perquè no es publiquen els noms del personal eventual, a dit, de fora de l’administració pública, que treballa directament als gabinets de les administracions. Cada any ens hem de barallar durant mesos per a que ens donin els noms, i sempre diuen que hi ha un problema de dades personals. Estem parlant de gent que treballa als gabinets de ministeris, és una bogeria. Es fa servir la protecció de dades per no dir el nom dels assessors dels ministres.
Aprofitant que fa poc va ser 8 de març, considera que en la transparència existeix un element de gènere? Segons els Segell Infoparticipa de la UAB són més transparents els municipis amb alcaldesses, en referència a la transparència activa dels webs. En canvi, segons les dades de transparència de la Generalitat tan sols un 31% de l’accés a la informació el demanen dones. Quina és la seva impressió?
No sé per què som una minoria fent preguntes o recorrent decisions públiques. Crec que hi ha una relació amb el fet que els ajuntaments amb alcaldesses siguin més transparents perquè ara també hi ha més municipis amb alcaldesses dones, i moltes d'elles són gent més nova a la política, amb propostes més noves, que porten una visió més fresca i una visió moderna. Al final hi ha una barrera molt important per a la transparència, que és la tradició i la cultura. Existeix aquesta cosa a l’administració de dir: jo treballo aquí, tot això és meu, aquest és el meu despatx. Com quan se’n va un president del Govern i s’emporta tot el que hi ha al despatx a casa seva. No, perdona, això no és teu!.. Això està canviant amb moltes persones noves que entren en política i que no tenen aquesta cultura al cap.
Quin futur li veu a la transparència?
M'agradaria ser optimista perquè crec que hi ha molta gent atenta i cada vegada hi ha més interès per anar més enllà del que s’entenia per transparència fins ara. Hi ha més gent que té interès per saber com es fan les coses de forma detallada, de saber què passa allà darrera, i no quedar-se amb el cas de corrupció puntual, sinó mirar per què ha passat. Tinc la sensació que aquesta política que vivim els últims anys, on estem en campanya electoral constant, fa molt difícil que es parli de transparència més enllà de les proclames i de les promeses que després no es fan servir. No sóc molt optimista si no canvia una mica el clima polític i si de veritat no seiem a millorar les coses. Inevitablement aquest canvi amb gent nova a la política, amb gent que ve de moviments socials, que estan més oberts a canvis, pot ajudar a que les coses es facin d’una altra manera. A nivell d’estat, s’està plantejant una reforma de la Llei de transparència, però em fa por que es quedi un altre cop en la superficialitat dels sous i quatre dades més, nosaltres pressionarem molt perquè no sigui així. I que no entrin a fons en el que de veritat és important, que és en rendir comptes als ciutadans, que som els que manem al final.
