Les situacions de conflicte que es poden produir per l’exercici d’altres ocupacions o la percepció d’altres ingressos diferents als públics es poden gestionar de dues maneres, segons els tipus d’interessos que originen la situació de conflicte d’interès i el nivell de risc que això suposa per a les funcions públiques de cada col·lectiu: bé eliminant l’interès particular quan això sigui possible (prohibicions d’activitats), bé evitant la influència d’aquest interès sobre el judici professional (limitacions en les activitats autoritzades o llindars màxims en la titularitat de participacions societàries en empreses contractistes del sector públic, per exemple).
Així, la normativa d’incompatibilitats determinarà:
La prohibició d’una segona ocupació, automàtica o ad hoc, per eliminar l’interès personal que podria posar en risc la imparcialitat del servidor públic.
Algunes limitacions que no eliminen l’interès sinó que miren d’evitar-ne la influència sobre el judici professional, com ara les previstes per als alts càrrecs amb funcions reguladores de supervisió o de control sobre societats que emeten valors o actius financers negociables en un mercat, als quals el legislador no els prohibeix la titularitat d’actius financers, però sí que els imposa que la gestió i l’administració d’aquells la dugui a terme una entitat financera que no podrà rebre les seves instruccions d’inversió.
L’autorització ex lege, quan el legislador considera que determinades activitats no interfereixen en el desenvolupament de les funcions públiques (per exemple, la creació literària) o bé comporten l’exercici de drets inherents a la persona (per exemple, l’administració del patrimoni personal dels empleats públics). En aquest supòsit, el legislador prefereix ajornar la gestió del conflicte d’interès fins que sigui real, preveient aleshores els motius concrets d’abstenció que evitaran la influència d’aquell interès en el judici o decisió.
