dt., 27/11/2018 - 10:43
Conflictes d'interès: una amenaça a la imparcialitat

Ens hem de preguntar què fa que el nostre país no figuri entre els més avantatjats en els rànkings que periòdicament fan públics institucions com el Banc Mundial o Transparència Internacional per intentar mesurar l'estat de la corrupció a nivell global.

D'entrada, val a dir que no hem de caure en la temptació de sacralitzar aquests indicadors. Són diverses les explicacions que avalen aquesta prudència i no voldria ara estendre’m en aquest punt, però sí apuntar que aquests índex posen el focus més en la percepció de la corrupció que no pas en les condicions subjacents que efectivament la determinen. En definitiva, ens diuen que alguna cosa no va del tot bé però no són una veritable eina per detectar els principals problemes ni per dissenyar polítiques de prevenció i lluita contra un fenomen complex com és la corrupció.

En tot cas, la resposta a la pregunta inicial no és que el nostre factor humà sigui de pitjor condició que el dels països que ens precedeixen. Com explica la professora Susan Rose-Ackerman, si hi ha un tret comú, universal, és el de l'interès propi com a motor de la motivació humana. El que diferencia les societats és la manera en què es defineix i es canalitza aquest interès particular. La corrupció és un símptoma de què l'estructura de govern no canalitza els interessos particulars de manera efectiva i compatible amb l'interès general.

Entenem per corrupció l'abús d'un càrrec per a l'obtenció d'un benefici particular. Aquesta definició té la virtut que posa l'accent en l'agent principal de l'acte corrupte i que, alhora, abasta un ampli ventall de manifestacions de corrupció, tant econòmica com política.

Amb comptades excepcions que confirmen la regla, la corrupció a què avui ens enfrontem en els països del nostre entorn no és tant la representada pel criminal que posa la mà a la caixa, que extorsiona o que suborna sinó per l'anomenada (en paraules de Lawrence Lessig) 'economia de la influència', basada en una subtil i complexa xarxa de gratituds en la que l’intercanvi no és un quid pro quo descarat sinó fruit d’una successiva i continuada relació de favors. En aquest sistema, l'enemic passen a ser homes i dones decents que operen en un entorn corrupte que es nodreix de dos elements que es retroalimenten: mala governança i desconfiança.

Traslladem això a les persones que ocupen llocs clau en les institucions. Si, com a individus, tenen interessos particulars que els poden distraure en el compliment del seu deure, la dependència d'aquestes persones ja no ho és, només, de l'interès general.

Els servidors públics, tant el personal funcionari com la resta d’empleats públics i, encara més, els representants electes, pel càrrec que ocupen, són dipositaris de la confiança ciutadana. Per ser mereixedors d'aquesta confiança, han de complir amb objectivitat les obligacions inherents al lloc que desenvolupen, és a dir, han d'actuar cas per cas tenint en compte totes les possibles opcions i ponderant-les adequadament. Però per poder ser objectius, abans, han de ser imparcials i la imparcialitat està en perill si hi ha conflictes d'interès.

La imparcialitat no és un atribut exclusiu de les professions que operen en el sector públic. En totes aquelles professions / càrrecs en què la imparcialitat sigui essencial té sentit parlar dels conflictes d'interès i, creguin-me, no són poques. En posaré algun exemple: (i) periodista que sota l'aparença d'un contingut informatiu, en realitat encobreix una activitat publicitària; (ii) doctor que a les seves classes a la facultat de medicina ha d'explicar diverses alternatives de tractament d'una patologia. Els diversos fàrmacs disponibles són oferts al mercat per indústries competidores però el professor, manté amb una d'aquestes una relació que li permet donar, habitualment, conferències ben remunerades; (iii) regidora municipal que, regentant el seu cònjuge una cafeteria amb terrassa al municipi, participa en la votació d'una ordenança municipal sobre ocupació de via pública.

El que és comú a totes aquestes situacions és que dels professionals que hi estan implicats s'espera un discerniment / judici / pronunciament i que els destinataris d'aquest discerniment (lectors; alumnes; veïns) tenen dret a confiar, legítimament, en què qui l'emet no estarà esbiaixat per l'existència d'un interès particular.

És possible imaginar supòsits en què concorrin conflictes d'interès i, en canvi, el discerniment no s'esbiaixi? Naturalment; però això ens ha de portar a fer dos advertiments: 1) la neurociència ha demostrat que als humans ens costa reconèixer que, a vegades, estem encegats pels nostres interessos particulars; 2) encara que, hipotèticament, no es lesioni el principi d'imparcialitat i objectivitat, el que és segur que es deteriora és un altre principi, el de la confiança.

La immensa majoria dels nostres servidors públics actuen professionalment i honestament, però en la seva condició de ciutadans poden tenir interessos particulars que, de no ser detectats a temps i gestionats adequadament, es converteixen en un risc que pot arribar a esdevenir corrupció. Així ho constata l'experiència de l'Oficina Antifrau de Catalunya en el seu vessant d'investigació; en una part considerable dels supòsits examinats era present una situació de conflicte d'interès mal resolta.

Fruit d'aquesta experiència i de l'encàrrec rebut del Parlament de Catalunya arran de la Comissió d'investigació en el conegut com a cas Pujol, l'Oficina Antifrau, en col·laboració amb la Cambra, ha publicat recentment en la Col·lecció Testimonis Parlamentaris un informe dedicat a la Gestió dels conflictes d'interès en el sector públic de Catalunya.

D'aquest estudi es desprèn que, de la mateixa manera que ja fa anys hem après a gestionar integralment els riscos laborals, els conflictes d'interès, com qualsevol altre risc de corrupció, també poden (i han de) ser gestionats preventivament.

En aquest sentit, l'Oficina considera necessària una inajornable revisió integral del sistema de gestió de conflictes d'interès que tingui com a punt de partida una anàlisi de riscos per a cadascun dels col·lectius de servidors públics dels ens i organismes integrants del sector públic de Catalunya.

Als nostres líders i decisors públics els hem d'encoratjar a treballar preventivament, amb determinació, contra la corrupció. En aquesta tasca sempre tindran un aliat en l'Oficina Antifrau de Catalunya. Encara que les accions en aquest sentit no resultin tan lluïdes com d'altres que són més visibles a curt termini, poden tenir el convenciment que és la manera més eficaç de lluitar contra la corrupció.

La confiança en la imparcialitat dels poders públics resulta determinant de l'efectivitat dels esforços que es facin en matèria anticorrupció perquè, com ha explicat la professora Rose-Ackerman, cal evitar caure en un cercle viciós segons el qual la desconfiança alimenta la corrupció i, alhora, aquesta fa créixer la desconfiança.

Article del director de Prevenció de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Òscar Roca, publicat a La Vanguardia el dia 28/02/2017