Lourdes Conesa és arquitecta i actualment és cap del Departament d'Operativa a l'Espai Públic de l'Ajuntament de Barcelona. Conesa va ser una de les persones clau per destapar el cas de comissions irregulars i suborns a canvi de llicències de pisos turístics al districte de Ciutat Vella ara fa aproximadament dues dècades.
Va haver-hi sentència judicial condemnatòria el setembre del 2022. A conseqüència d'aquesta actuació, Conesa va patir represàlies greus tant en l'àmbit personal com en l'àmbit professional, incloent-hi amenaces i afectacions a la seva salut i a la seva carrera professional. Després de la sentència, el consistori va obrir d'ofici un expedient de responsabilitat patrimonial per rescabalar aquests anys i l'any 2024 va tancar l'expedient administratiu al·legant la no existència de responsabilitat patrimonial en relació a la petició de la indemnització.
Ara, aquest cas està en el contenciós administratiu pendent de resolució judicial. Recentment, a més, l'Oficina Antifrau de Catalunya, amb ànim reparador, li ha reconegut la seva contribució a la defensa de l'interès públic per haver contribuït, tal i com diu la sentència judicial, a que el Ministeri Fiscal, la seva defensa i la resta d'acusacions públiques poguessin formular una acusació pels fets finalment condemnats.
El primer dia que vas fer una denúncia sobre el cas de Ciutat Vella, eres conscient que estaves actuant com una alertadora?
Jo era una funcionària i estava fent la meva feina. Vaig rebre un encàrrec directe de la regidora, en aquest cas, i em van encarregar que revisés quina era la possibilitat de donar o no aquests apartaments turístics que estaven sol·licitats com a llicència.
A partir d'aquí, vaig detectar una sèrie d'irregularitats i il·legalitats que es volien cometre, les vaig plantejar, les vaig dir a la meva regidora, a la meva gerent, i vaig posar sobre avís que el que es volia fer no era adequat. No es parlava en aquell moment d'alertadors, jo no havia sentit mai parlar d'alertadors. Però si aixecar la mà quan veus que una cosa no està bé és fer d'alertador, jo vaig fer d'alertadora. Sense saber-ho, potser, però sí, vaig fer d'alertadora en aquell moment.
I quina motivació vas tenir per dir “Ei, això no està ben fet, alço la veu”?
El tema és que quan ets funcionari tens una responsabilitat de fer la feina ben feta i que les coses siguin normatives i estiguin regularitzades, estiguin correctament tractades per la part administrativa que et toca. I no s'estava fent així. Hi ha uns valors que estan dins de la mateixa persona que no pots evitar, perquè vols fer la teva feina ben feta, vols tenir rigor. Vols tenir la seguretat que estàs fent una feina per a la ciutadania i que l'estàs fent de manera correcta. I això és el que jo vaig intentar fer. La meva motivació era la responsabilitat per una feina ben feta.
Aquesta feina ben feta i alçar la veu i dir que això no està ben fet et va portar conseqüències tant personals com professionals. Quines conseqüències es troba una persona alertadora quan denuncia una situació irregular o il·legal?
Les conseqüències encara ara són molt dures. En el meu cas, em va afectar a totes les parts de la meva vida. A la part professional, perquè vaig quedar marcada com una persona conflictiva quan no ho era. El que havia fet havia sigut defensar els interessos municipals. Després, a la meva vida particular, perquè tot això va afectar la meva manera de fer en el dia a dia, com jo em relaciono. Tot plegat és un canvi molt, molt, molt dur.
En el meu cas, a més, vaig rebre una carta d'amenaça amb una foto de casa meva dient-me que estava vigilada. Em van treure uns caragols de la moto perquè jo tingués un accident i fins i tot ho van reconèixer al judici. Va haver-hi tota una sèrie de coses que van fer que la meva vida canviés a partir d'aquest moment. Va ser molt dur llavors, està sent molt dur ara.
Amb el tema de l'expedient, amb el contenciós administratiu, es revictimitza una altra vegada, tot el tema torna. L'Ajuntament, que semblava que havia donat un pas, va cap enrere i de sobte va contra els seus propis actes i diu que on havia dit que jo era alertadora ara ja no ho soc. Unes coses que no s'entenen i això fa que sigui molt dur, la veritat.
En aquell moment vas rebre algun suport, algun acompanyament? Què hauries esperat?
Quan jo vaig portar el paper de l’amenaça va ser el dia següent de rebre-la. Vaig rebre l’amenaça a les 11 de la nit i l'endemà a les 7 del matí vaig portar el paper a la meva cap i a la gerent, i llavors van decidir que avisaven a Guàrdia Urbana. La Guàrdia Urbana em va posar durant cinc dies una escorta que m’anava seguint, m’acompanyaven a tot arreu. Aleshores, als cinc dies em van dir que ja no calia, que ja no hi havia perill i que em treien aquesta escorta. El 17 de novembre em van posar l'escorta, el 20 me la van treure i el 29 em van fer fora del districte.
Em van dir que em canviaven de lloc, que ja no calia que estigués allà. Que per la meva seguretat em canviaven de lloc. Però és que em van portar on havien portat mesos abans a la persona que era el cap de la trama corrupta. Aleshores aquest senyor venia a l'hora de l'esmorzar a dir-me que què li havia dit a la Guàrdia Urbana, que què li havia dit als Mossos d'Esquadra ...
La cura de l'Ajuntament va ser zero en aquest cas. I a partir d'aquí ni una trucada fins a l'any 2021 des de l'any 2007. Ningú s'ha preocupat per mi a l'Ajuntament i aquesta és la meva queixa. Ni m'han donat suport, ni m'han donat ajuda, ni s'han preocupat per si jo estava bé o estava malament.
Quina reacció hauria volgut que succeís un cop fet a l'Alerta?
A veure, jo hauria volgut que ells haguessin prioritzat la investigació dels fets, perquè tot això es va incorporar en un judici pel tema dels apartaments turístics. Però hi havia tota una trama corrupta que seguia, i els apartaments turístics era tan sols la punta de l’iceberg.
A mi m'hauria agradat que l'Ajuntament des de dintre no hagués esperat que un jutge fes una investigació, sinó que fos el propi Ajuntament el que tingués l'interès de saber què està passant a casa seva. I més si algú ha aixecat la mà i ha dit que hi ha un problema, i ho han vist. Perquè ara, després d’aquests 18 anys, faran una revisió d'ofici de tots els expedients que es van donar i que encara estan funcionant. Ara volen fer una revisió d'ofici per veure que tot el que es va donar il·legalment es tregui. Si ho sabien, per què no han fet res?
M'hauria agradat també que en un moment determinat haguessin posat mitjans perquè jo com a alertadora, o qualsevol persona alertadora, tingués la possibilitat de poder tenir ajuda des de dins. Poder parlar amb algú, poder explicar com un se sent, explicar quines pors té, quines angoixes, el que representa, el que li està passant a la vida.
Jo m'he presentat a un munt de concursos i a vegades perquè no dic res de Ciutat Vella, o a vegades perquè ho dic, em diuen “no ho tindrem en compte”. Però clar, quan et diuen “no ho tindrem en compte” és que ja estan pensant amb Ciutat Vella i aleshores penses “quan se'm traurà aquesta lacra de sobre?”.
M'hauria agradat que hi hagués alguna possibilitat de tenir un departament, un espai a dins de l'Ajuntament que possibilités que les persones que estem fent la nostra feina i l'estem fent bé no tinguéssim aquesta inseguretat, aquesta angoixa, aquest patiment que representa això. Perquè després, quan tu veus que no hi ha recolzament per part de l'administració, no ho entens. Quan tu ets una persona que està fent bé la teva feina no entens que la persona que tens davant, a la que tu li estàs dient “que us estan fent trampa, que us demanen tal cosa, que volen tal altra, que aneu amb compte amb aquest tema” no t’escolti. Sembla estrany que no hi hagi la possibilitat que no hi hagi ningú a l'altra banda que t'escolti.
Han passat 18 anys. Creus que amb la nova Llei de Protecció de les Persones Informants i amb la creació d'autoritats de protecció de les persones informants com l'Oficina Antifrau de Catalunya ha millorat alguna cosa?
Seria injust dir que no ha millorat res des d’aquell moment. L'any 2007 no hi havia tota la normativa que ara tenim, que segur que ajuda, millora i possibilita que els alertadors sàpiguen almenys el que han de fer. I m'alegra, per exemple, veure el tema de la Carta de Serveis o les millores que penseu fer com a Oficina Antifrau.
Per exemple, jo sempre penso que hauria de ser com quan vas a aparcar i hi ha una prohibició i tu deixes el cotxe i a la segona vegada t'han posat dues multes i ja mai més ho fas. Potser a les administracions també se'ls hauria de fer una penalització si no fan cas i si no tenen en compte aquestes lleis i aquestes maneres de fer noves que s'han d'imposar. L'Oficina Antifrau aquí hi ha de tenir un paper molt important. Per exemple, en el meu cas, sé que hi ha hagut una voluntat de mediació amb l'Ajuntament de Barcelona i aquest no ho ha volgut. Doncs algú li hauria d’estirar les orelles a l'Ajuntament de Barcelona i dir-li “per què no vols parlar”. A mi em costa pensar que pel meu judici, casa meva que és l'Ajuntament de Barcelona, es veurà amb una mala imatge. Perquè jo confio en guanyar el judici que he posat contra l'Ajuntament de Barcelona.
Creus que, per tot el que estàs comentant, les organitzacions, institucions, estan prou madures per acceptar denúncies com la que tu vas fer i corregir les males pràctiques?
A veure, està clar que encara no. Em sap greu que no sigui així, perquè allò bo seria que entenguessin que no passa res per reconèixer errades, per reconèixer il·legalitats que s'han fet en un moment determinat. Allò bo és explicar que s'han corregit. Si no ho fan així és perquè es donen per atacades.
De fet, l'alertador és una persona que el que fa és defensar la seva administració, el seu lloc de treball i que posa en valor el servei públic. Posa en valor el servei públic que dona als ciutadans i a l'administració. El fet que l'administració s'ho prengui com un atac no va a favor d'una millora. Fins ara jo sento que encara s'ho prenen com un nen petit, que tu l’esbronques i no és capaç d'entendre “això m'ajuda a millorar, això farà que no m'equivoqui després, que ho faci millor”.
Com creus que les institucions poden millorar en la cultura de l'alerta i en la integritat institucional?
Per mi és molt important la transparència, rendir comptes, explicar el que es fa a les administracions. El tema que no hi hagi por a explicar les coses que es fan perquè l'administració ha de treballar pels ciutadans i és una cosa que no ha de fer por d'explicar. Diguem que és com els pares, l'administració ha de ser el més ètica possible. El lideratge de l'ètica a la ciutat l’hem de tenir nosaltres, i si nosaltres ho fem malament, no anirem enlloc.
És molt important que la gent de l'administració tingui la formació adient, que se'ls expliquin els valors que es volen posar en alça amb aquella administració i que hi hagi exemples. Aquesta és una bona pràctica i, per exemple, jo sé que l'Ajuntament ara ho està fent i és una cosa que s'agraeix. Però després hi ha la cara oculta, la cara B, el fet que quan ha passat alguna cosa la gent veu com s’ha tractat a la persona alertadora i llavors et diuen “no, no, això no ho faré, si veig una cosa rara jo no ho faré, ets molt valenta, jo no ho faria”. I no es tracta de ser valent, es tracta de tenir uns valors i de poder dormir amb tota la tranquil·litat del món. Si jo m’hagués mantingut al marge no podria haver-ho fet. A mi quan em van donar l'encàrrec jo vaig fer el que em van dir i no hagués sabut fer-ho d'una altra manera.
En converses que hem tingut hi ha una cosa que em va cridar francament l'atenció: dius que el valor és l'interès general i això és el que defineix a un funcionari o un servidor públic.
És que això és com la marca de fàbrica. Si tu ets funcionari perquè et vols guanyar un sou i res més, doncs no tens aquests valors. Però si tu ets servidor públic és perquè t'ho creus, perquè et fa il·lusió. A mi em deien, quan jo donava llicències, “com t'ha de fer il·lusió donar llicències?” I jo deia, doncs quan tu veus una parella que et ve perquè s’ha de fer casa seva, és com un gust tan enorme poder-li donar, “doncs mira, et dono la llicència i endavant, vinga, que comences el teu projecte”.
És com una mena de, no ho sé, és humanitzar l'administració. I això, sento que és molt important, perquè cal humanitzar l'administració per veure que el necessari és tractar-nos com a persones.
En el llibre “El laberinto de la corrupción” de David García hi ha una col·laboració teva en la qual respons una pregunta que m'agradaria reproduir i que em responguis. Com es pot continuar sent una funcionària íntegra malgrat el maltractament de l'administració a les persones alertadores?
Sí, em van demanar des de la Universitat Carles III una col·laboració. Estaven fent un llibre a la Càtedra d'Ètica i em van dir si jo hi volia col·laborar. Em van explicar que el llibre era 50 preguntes sobre la corrupció i que em donaven l'opció que jo plantegés una pregunta i la respongués. Jo vaig plantejar aquesta pregunta i vaig dir que és el que a mi normalment em diuen “però com pots continuar, com pots fer-ho, com pots continuar fent bé les coses?”.
He de dir que no és fàcil perquè moltes vegades estàs cansada o veus que les altres persones no et responen com tu voldries. Però és això, és una marca de fàbrica, és un valor, són els valors que tens dintre, el fet que no ho podries fer d'una altra manera. Jo no sé treballar per l'administració i asseure’m en un racó i no fer les coses que he de fer. Jo quan veig una cosa que es pot millorar ho intento i és una lluita constant. Moltes vegades m'he trobat que em diuen “a tu no t'escolto”, però jo segueixo i segueixo. I així ho vaig escriure, jo crec que ho vaig reflectir bastant bé. Sempre dic que la integritat no depèn de com et tractin els altres sinó del que tu tens, dels teus valors i dels teus principis. Us llegeixo un tros petitet que diu:
“A pesar de todo, seguir actuando con integridad después de todo no es fácil. Es mi marca de fábrica, solo sé y solo puedo hacerlo de esta manera. Es verdad que hay días que el cansancio pesa mucho, pero he aprendido que la coherencia no es una meta, sino una práctica diaria. Está en cada informe que redacto con rigor, en cada reunión en la que decido decir la verdad, en cada silencio que rompo, aunque me tiemble la voz.
Todas las alertadoras y alertadores que estamos sufriendo en las represalias de un trabajo bien hecho en administraciones enfermas compartimos una mezcla de dolor y dignidad. Nadie nos lo pone fácil, pero todos sabemos que si no resistimos el sistema enfermo gana. Y digo sistema enfermo y no corrupto de manera expresa, porque todavía confío en que llegará un momento en que la administración pública, que sabe que tiene un problema, lo reconocerá, le dará luz y lo enmendará.
Humanizar la administración es importante, porque la ciudadanía que se debe cuidar también son los funcionarios que la integran. La administración necesita recuperar la idea que la lealtad no se demuestra obedeciendo, sino defendiendo la verdad. Que un funcionario que alerta no traiciona, sino que cumple su deber. Que la integridad, aunque no se premie, es contagiosa. Y aunque las amenazas más graves vinieran de fuera, lo más doloroso fue el silencio de dentro.
He aprendido que el silencio institucional también intenta matar. Intenta matar la confianza en ti mismo y mina la fe en las administraciones. No es tener un expediente limpio ni una sonrisa permanente, es tener una conciencia que no se vende. Y esa conciencia, aunque intenten destruirla, no hay administración enferma capaz de arrebatármela.”
Aquesta és la fórmula.
Sí, aquesta és la fórmula. El fer el que a tu et deixi de veritat tranquil·la amb la teva feina. Que el que facis valgui la pena per tu, primer, i que sàpigues que estàs fent el correcte pels teus ciutadans i per la teva administració.
I ara, aquesta és la fórmula, ens l'has explicada molt bé. Volem acabar amb un supòsit. Què li diries a una persona que s'està plantejant fer una alerta? Quin consell li donaries?
Jo m'he sentit molt sola i m'agradaria poder-li dir que les coses estan canviant i que no s'ha de sentir sola. Que pot trobar ajuda, que plantegi les coses, que faci la feina que ha de fer, que si ha de plantejar una alerta la plantegi. Que no es faci a un costat. Que vagi amb prudència, també.
Que no s'ha de cridar, s'ha de tenir tota la documentació que faci veure que el que tu estàs dient és real. Que a partir d'aquí entengui que sí, que ara hi ha més eines que en el moment en què jo vaig tenir el problema. Que les aprofiti i que a partir d'aquí sigui molt valent perquè encara hi ha molt per fer i es trobarà molts entrebancs.
