10 de març de 2022. Aquest matí s’ha celebrat el webinar “Els canals d’alerta i la protecció de les persones alertadores davant el nou marc normatiu” que han organitzat conjuntament l’Oficina Antifrau de Catalunya i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. La sessió en línia, que ha estat seguida per 300 persones, s’ha centrat en dos aspectes concrets de la transposició de la Directiva UE 2019/1937, i que l’avantprojecte de llei espanyol que s’ha fet públic recentment, haurà de tenir en compte: l’establiment de canals d’alerta interns i la protecció de les persones alertadores.

El director de l’Oficina Antifrau, Miguel Ángel Gimeno ha sigut l’encarregat d’obrir la jornada i ha recordat: “des de fa anys ens preocupa la protecció dels servidors públics que practiquen l’ètica publica, però malauradament la llei que ens regeix no ens permet fer-ho”. Gimeno ha dit que durant els més de dos anys d’ençà que es va aprovar la directiva europea, el 23 d’octubre de 2019, Antifrau ha analitzat aquesta normativa i ha fet estudis i aportacions de cara a la seva transposició a Catalunya i Espanya.

La cap de Relacions Institucionals d’Antifrau, Lourdes Parramon, ha iniciat la seva intervenció recordant la importància de les denúncies. La denúncia – ha dit Parramon- és la principal via (43%) per destapar el frau i un 58% de les denúncies forcen canvis i millores organitzatives. Ha afegit que les persones alertadores es troben amb dificultats. Concretament, fins el 82% dels denunciants pateixen conseqüències adverses per les seves revelacions i el 81% de les persones enquestades en l’Eurobaròmetre 2017 optarien per no informar sobre la corrupció que han patit o presenciat.

A tall d’exemple, els participants al webinari han pogut participar a una enquesta durant la sessió, responent a la pregunta “Per quins dels següents motius us plantejaríeu no denunciar un cas de corrupció de què tingueu coneixement?” i aquests han estat els resultats:

En aquest sentit, Parramon ha recordat que segons el Baròmetre 2020 d’Antifrau els principals motius per no denunciar un cas de corrupció són: la dificultat de reunir proves (50,5%), la por a les represàlies (29.2%) i pensar que la persona responsable no serà castigada (28.5%). Davant d’aquestes dades, la cap de Relacions Institucionals ha asseverat que “els canals de denúncia han de ser segurs. La directiva europea preveu l’anonimat de la persona alertadora i això es constata amb les denúncies rebudes per Antifrau, on més del 60% són anònimes. El canal també ha de ser senzill, amb informació clara i que no plantegi dificultats per recollir proves, i ha de ser útil i tenir conseqüències com que l’infractor sigui castigat”.

Parramon també ha recordat el marc normatiu que cal considerar, com la pròpia Directiva UE 2019/1937, la llei espanyola de protecció de dades, i normativa general com la Llei de contractes del sector públic. D’aquestes normatives es desprèn, segons Parramon, que el canal intern de denúncies passa de ser necessari a obligatori i que la directiva europea, directament aplicable en alguns punts, és una norma de mínims que pot ser ampliada en les legislacions nacionals, i que no ha de negligir la protecció de dades.

Davant la implantació d’un canal de denúncies, la cap de Relacions Institucionals d’Antifrau ha exposat les reflexions prèvies que cal fer com que l’òrgan de control encarregat ha de tenir un marcat caràcter tècnic i escapar de pressions polítiques o que s’elevi el llistó de la confidencialitat per protegir al màxim la persona alertadora. Així, segons Parramon cal considerar aspectes organitzatius com que el responsable d’integritat de la institució pot ser el del canal intern o que cal separar eines com el canal de dubtes ètics i el propi canal de denúncia. També cal tenir en compte els aspectes tecnològics com oferir la possibilitat d’un canal digital de comunicació bidireccional i jurídics.

En la sessió en línia, també ha intervingut la cap de l’Àrea de Legislació i Assumptes Jurídics d’Antifrau, Rosa Maria Pérez, que ha iniciat la seva intervenció recordant el retard en la transposició de la directiva europea, que hauria d’haver estat aplicada el passat 17 de desembre passat, fet que ha portat la UE a iniciar un procés sancionador contra l’estat espanyol i altres 23 estats membres. De fet, fa tan sols dos dies que s’ha presentar l’avantprojecte de llei que ha de transposar la Directiva UE 2019/1937. Pérez ha asseverat que “tots els ens estem obligats a tenir un canal intern de denúncies. No hi ha excepcions, però sí que es poden compartir canals. L’element central de la directiva europea és la protecció de la persona, per tant la construcció del canal s’ha de basar en això. Aquest també és un element central del sistema d’integritat institucional”.

Pérez ha recordat que la Directiva és molt concreta i se centra en àmbits específics com les infraccions en la contractació pública, la protecció del medi ambient o la seguretat nuclear. També ha dit que la denúncia ha de ser interna dins la pròpia institució i per tant cenyida a una relació laboral.

Pel que fa a la possibilitat d’externalització del canal de denúncia, Pérez ha dit que “aquesta opció existeix, però idealment ha de ser intern sobretot pels ens sotmesos al dret públic. L’avantprojecte espanyol permet l’externalització només per rebre les denúncies, com a recurs instrumental, però la possible investigació que se’n desprengui ha de ser interna”. Pérez ha recordat que les comunicacions es poden presentar per escrit o verbalment (de manera presencial o per videoconferència), s’han d’admetre les denúncies anònimes i la necessitat de mantenir una comunicació bidireccional, i que tots aquests aspectes es poden garantir gràcies a les noves tecnologies.

Parramon ha reforçat la idea que el canal de denúncia és una peça més del sistema d’integritat institucional. Aquest ha d’estar guiat per la cultura ètica (disposar d’un codi ètic, un bon lideratge, la formació i l’assessorament adequats), ha de disposar d’eines de prevenció (anàlisi de riscos, fluxos d’informació o un règim sancionador), i ha de tenir una gestió professional (amb la política de recursos humans, la comunicació activa sobre el canal, la transparència, el retiment comptes i l’assumpció de responsabilitats).

Pérez ha finalitzat la seva intervenció recordant que “les obligacions per als poders públics són l’altra cara de la moneda dels drets de la ciutadania” i ha repassat vuit drets que la Directiva configura per als ciutadans de la UE: el dret de protecció, s’han de denunciar fets reals, no es protegeix a qui denuncia en mala fe; el dret de la confidencialitat: sobre la identitat, només es pot revelar en certes condicions; el dret de rebre informació en cas de revelació de la identitat; el dret a la protecció de les dades personals, que no es recopilin dades personals que no siguin pertinents; el dret a determinades mesures de recolzament, com l’assessorament i la protecció davant represàlies amb una assistència efectiva; el dret de no incórrer en responsabilitat respecte de l’adquisició o l’accés a la informació sempre que l’adquisició o accés no sigui constitutiva de delicte; el dret a la presumpció que el perjudici s’ha produït com a represàlia (inversió de la càrrega de prova); i el dret a mesures provisionals mentre es resolen els processos judicials (protecció mentre dura el procés).

Powerpoint de la jornada en format PDF